Iuventus fugit

[imatge del Museu Arqueològic d'Atenes feta per un servidor]

Fuig joventut

com l'alè d'un oasi

que no tornarà

on enmirallar-se

és tan fàcil com estrany.

Fuig joventut a poc a poc i el pas d'aquells dies són miratges d'un món a voltes proper, a voltes llunyà com ho són tots els records que es perden com arxius remots i com l'udol d'un nàufrag que mira la lluna

per últim cop. G.Boloix

Itaca perduda

[imatge extreta de: ulysshes.wordpress.com]

Oh, Ulisses

digue'm: perquè he perdut el poder

de creure en Itaca?

L'esperança se m'escapa
com una flor enmig d'un bloc de gel.
I tot d'una sento que res m'atrapa
només les ganes de tornar a creure
en un vell anhel.

Vella pregària pels camins d'Aràbia...

[imatge extreta de costreams.com]

Pels camins d'Aràbia,

Àsia, Europa o Mesopotàmia.

Miro el món

i no hi veig un rostre amable.

Si pogués escriure una pregària...

Oh, sí, una vella pregària...
Mira el cel, mira un arbre,
mira el sol, mira la pluja
que de sobte s'ha tornat amarga.


Pel camins de la vella Aràbia,
cerco un vell mot, una pregària.
Potser un mot d'esperança,
potser un mot d'enyorança...

Visions de futur

El futur pot ser un camí estrany, un terreny ferèstec o un cala amb suaus brises i un ritme lent i amable. El futur és només un mot que de tan repetir-lo ja no sé que és...i m'oblido del present i de com canviem ràpidament.

Esclat de lluna (II)

[imatge extreta del blog: ruborak.blogspot.com]

Esclata la lluna

que també il·lumina Orient

que porti la Pau

a la bona gent.

Esclat de lluna (I)

Esclata la lluna

ferma i ardent,

lluna de març

presagi del bon temps.

Som incapaços
d'observar-la un instant
immersos en múltiples vides
que ignoren els petits detalls.


Deesa de somnis, infortunis i neguits,
mous marees i també els meus sentits.


*Tot plegat bé pel fet que la lluna aquest mes està més aprop de la terra i la lluna plena el passat dissabte 19 es va veure més majestuosa que mai.

Reneix la llum, s'allarga el dia...

[imatge extreta de jardinera.pro]

Reneix la llum,

s'allarga el dia.

De què tens por

en aquesta vida?

Per un instant

tot comença

és l'esclat del jorn

de la primavera.

Un instant que tot ho impregna

i només per un moment

oblida

que serà càduc

com qualsevol

regne.

*Justament aquest és el post que avui he penjat al blog "Itineràncies poètiques", participant a la crida feta al mateix blog per recordar el "Dia de la Poesia 2011". Bon inici de Primavera!

L'abisme d'un horitzó

[imatge extreta de la xarxa. "La gran ona de Kanawa" de l'artista japonès Hokusai]

Aquesta por de perdre un record, un instant únic,

un petit món.

Aquesta por de no saber sobreviure a l'abisme

quan sovint impregna cada racó

quan no podem mirar enrera

i hem de crear nous horitzons.

Lenta suor com una mar d'espines...

Lenta suor com una mar d'espines

on tot és esforç i superació.

Hi ha princeses de polígon,

d'extraradi, de fàbrica.

Hi ha dones d'Àfrica

tribals, matriarques

amb pits eixuts

i amb nens que no tenen galtes.

Hi ha dones transfronteres,

mexicanes i no europees

que moren en l'intent de ser lliures

i no de caure en la feblesa

d'un món de càstigs i misèria.

Hi ha dones executives,

prepotents i agressives

que han volgut ser com homes lliures

i cometent els mateixos errors

en un món voraç i pessimista...

Hi ha dones asiàtiques,

potser melancòliques

Hi ha japoneses maniàtiques

potser perdudes

com els ulls d'un còmic manga...

Hi ha també dones joves musulmanes

que exulten crits de revolta

i no volen ser com les seves àvies

oprimides en les seves cases

lluiten amb homes joves

per un món que demana esperança...

Hi ha tantes dones i tantes vides

i encara tanta suor i tanta espina

que em fot escriure aquest poema

ple de tòpics i de misèria

per commemorar un Dia Internacional

com tants dies Internacionals

que haurien de tenir final

i ens servissin per no recordar més

que no només hi ha dones treballadores

oprimides sinó també joves, vells, gais,

immigrants; i tanta tanta gent

que vol només un món més lliure

i més bell.

G.Boloix

Quan cauen les màscares...

Les llàgrimes d'una màscara

són súbtils i brutals

són tan ràpides i efímeres

com un somriure de carnaval.

Moriran en un dimecres de cendra
i enyoraran un dimarts de carnaval
on res perdura per sempre
ni els dies, ni les festes ni els anys.


I somiarem amb un ball de disfresses
on tot sembla lúdic i pervers
i rera la màscara em diràs que m'estimes
i voldré creure que tot plegat és cert
que res és fugaç i oníric
que tot és únic i etern
i quan la màscares caiguin
en portarem unes altres
potser més invisibles, menys súbtils, menys innocents
i ens sentírem orfes d'un estrany, estrany sentiment.
G.Boloix

Versos lliures (II)

I un jove rebel
escriurà cinc versos
que algún dia recitarà
de nou a joves conversos
amb ganes d'obrir nous cicles
i nous universos.

I quan passi un temps,
potser uns anys
algú recordarà aquesta fita,
com un aire net, fresc, irrepetible.

I potser enmig del desert
quan tot torni a ser rutinari i voluble
quan la sorra volàtil ens recordi
que en són de necessaris els canvis
i que en són de fràgils els dies
una brisa suau, una alenada
d'aire fresc ens recordarà
que en són de necessaris els versos lliures
per poder renéixer, per poder viure.
G.Boloix