Pàgines

▼

dissabte, 18 de setembre del 2010

Alè

ALÈ
Tot es perd
com una il·lusió
enmig d'un oasi
enmig d'un desert
com la sorra
d'un rellotge
que cau ràpidament.

Només ens salva
l'alè llunyà
d'un càlid record
com un estiu que passa
de forma voraç
i tenim por de només
sobreviure
i de no saber
viure
com si fos
l'últim instant.

G.Boloix
a

2 comentaris:

  1. Carme Rosanas19/9/10 10:33

    M'agafes en un moment, que trobo que aquest poema podria definir-me... aquest final de vacances ha estat així.

    Ara podria continuar així si no fos que, enderiada com sóc, sempre trobo alguna alguna manera de viure com si fos l'últim instant. Les meves dèries m'acaben salvant sempre. Escric com si això que escric m'hagués de salvar tot i que sé que quedarà com tota la resta... en una carpeta de l'ordinador...

    ResponElimina
  2. onatge19/9/10 14:55

    A la vida potser tot té tanta validesa, perquè no podem guardar res..., per això és tan important viure i ser-ne conscients...

    De del far bona tarda.
    onatge

    ResponElimina