Màscares en la foscor

        Màscares en la foscor

La nit ha caigut en els confins de la terra.

Éssers solitaris es contemplen entre ombres.

S'han arrossegat com cucs prop d'un abisme.

Només esperen un gest de tendresa

potser una tranquil·la conversa

un alè que no els faci témer

que el seu company és un vampir

sense consciència.

La nit ha caigut en els confins de la terra

No són penya-segats rocosos

sinó blocs de pisos estrets i foscos

en barris perifèrics i perillosos

on hi ha vides mediocres i grises

i sorolls de camions en autopistes.

La nit ha caigut en els confins de la terra

La nit és tan fosca 

que no calen màscares ni miralls

en la foscor tots són iguals

i les màscares cauen... 

les màscares que oculten 

un cop de puny quotidià,

un ull morat que no pot plorar

una laberint sense sortida;

un altre jove del barri

s'ha tirat a la via.

La nit ha caigut en els confins de la terra

Màscares de gel s'han fos ben depressa

Les ferides reposen somiant una altre vida.

Éssers solitaris es contemplen en silenci

prop de l'abisme:

humils, fràgils, humans i simples.

G.Boloix