Camí

(Publicat a Itineràncies poètiques (VI) el dia 25/07/10)
(foto extreta via google imatges del blog "la vida és vertical")
(Seguint a Rebaixes i el seu "no t'oblidis del camí")

No t'oblidis del camí

del camí dels teus somnis

perduts en un immens desert

de cadàvers i ovnis.

Que les ferides del teu cos

no et facin perdre de vista

que les utopies i anhels

són matèria també per contrabandistes

capaços d'arrencar-te

l'última espurna de noblesa

i fer-te oblidar d'un món carregat de bellesa.

I si cal aturar-se en el camí...

atura't per gaudir d'aigua fresca.

I per recordar que els somnis

són part de la teva fermesa.

Quan menjàvem miravolants...

(Publicat a Itineràncies poètiques (V) el dia 23/07/10)

[seguint el Pere i el seu "temps de prunes" publicat el dia 09/07/10]

Quan menjàvem miravolants...*

Quan menjàvem miravolants
tots el miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.

I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.


*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.

Com puc aturar la sorra del temps?

(Publicat a Itineràncies poètiques (IV) el dia 23/07/10)

[seguint un poema breu de la Carme R titulat "La sorra del temps" i publicat el dia 17-07-10.]

Com puc aturar la sorra del temps?

S'escola entre els dits de la meves mans

i no puc fer-hi res.

A la nit he somiat que el temps

era un gran formatge

i que al despertar-me

només hi havia forats,

forats que hem devorat

sense adonar-nos

forats que són buits

en la memòria.

Com puc aturar la sorra del temps?

Esperem. Ens perdem. Anhelem.

El vell formatge va devorant-se

per dins

a voltes lentament,

sovint, per no dir sempre,

ràpidament.

Nou cant a Sepharad

(Publicat a Itineràncies poètiques (III) el dia 10/07/10)

[seguint a Zel i el seu "demà és avui"]

Nou cant a Sepharad: el demà és avui

Recorda Sepharad:

quan de temps he perdut

oblidant qui sóc...

Recorda Sepharad:

quan de temps he cregut

que no tenia llengua, ni veu ni nom.

Recorda Sepharad:

Sóc una veu

que crida i vol una altre món.

Digue'm Sepharad:

Per què només em vols esclava

i no respectes les meves decisions?

Escolta'm Sepharad:

N'estic fart dels teus tripijocs.

No sents les veus que clamen un altre món?

**

Abduït per l'esperit de Sinera

com si no hagués passat la Roda del temps...

Justament la Roda del temps és imparable

però seguim sent estranys incurables

enmig d'una via morta

tenim pressa per ser de nou: nosaltres!

Tenim pressa per exclamar:

l'ahir ja no és l'avui,

només el demà és l'avui.

Somnis devorats

(publicat a Itineràncies poètiques (II) el 10/07/10)

[Seguint la Carme R i el seu "Devorats"]

SOMNIS DEVORATS (fragments improvitzats)

La vella terra crida exhausta.

Vol vèncer la impotència

per la imminència de ser devorats.

La vella terra crida exhausta;

abans que la flama s'acabi aviat.

**

Quants camins hem perdut

intentant vèncer la impotència

d'un món de voltors i felins despiatats?

Quant temps ens queda

per evitar que ens devorin els somnis,

ens robin els anhels,

per evitar que s'oblidi l'esforç de tants i tants

que avui reposen en el més enllà.

***

Anhelar que els somnis deixin de ser somnis.

Somiar que els anhels deixin de ser anhels.

Deixar de ser somnis per ser una realitat.

Deixar de ser un camí per ser un nou Estat.

****

Anhel, somni, flama, terra: tot tan tòpic i típic;

Impotència, injustícia, opressió, mediocritat: tot tan mesquí i cansat.

Autodestrucció, voracitat, estupidesa: tot tan patètic.

Llibertat, decisió, democràcia: tot tan necessari.

***

Vencerem la impotència?

Crearem nous càntics?

Crearem nous camins?

Esmolarem de nou les eines?

****

Vèncer la impotència

i començar a caminar...

Vèncer la impotència

i deixar de creure en un nou demà.

Puzzle

[publicat a Itineràncies poètiques (I) el 04/07/10]
[seguint a onatge...a partir de: Sóc jo? potser sí]

Segueixo el fràgil

equilibri d'un món en construcció.

Segueixo la voràgine dels dies.

No sóc ni vell ni àgil.
Sóc un alè en l'horitzó.
Sóc una gota d'aigua en l'oceà.
Sóc efímer com el temps.

Sóc un nenúfar en un riu.
Sóc el peu que trepitja el nenúfar
i que intenta no caure...

Sóc la paraula que ara llegeixes
que pot ser dolça, alegre, amarga...

Sóc un poeta desbocat
que escriu uns versos
potser sense sentit
en un bloc de poetes itinerants
tocats pel verí de la paraula
i de l'instant.

A voltes sóc equilibri.
A voltes sóc un abisme.
A voltes em trobo.
A voltes em perdo.
A voltes crec en tu.
A voltes només crec en mi;
a voltes he oblidat els somnis;
he oblidat mil camins i mil instants
i fins i tot he oblidat qui volia ser
per no topar-me amb qui realment sóc.

Segueixo el fràgil
equilibri d'un món en construcció
i seguint aquest fràgil equilibri
recordo abans que la nit se'm mengi de nou que...

Sóc tots els camins que he trepitjat,
tots els ports per on he passat,
tots els rostres que he besat,
tots els somnis que he somiat
i tots els que hem queden per somiar.

En l'últim instant del jorn...
Sóc un trencaclosques que refaig de nou.

Cada peça,
cada record,
cada moment
els guardo lentament,
a poc a poc
potser amb el temor
que el temps n'esborri uns quants,
que s'en perdin de nous;
sóc un peça de puzzle que cada nit
intenta trobar el seu lloc
abans la foscor caigui sobre mi
i m'oblidi del que he fet i de qui sóc.

Itaques i antípodes

Responent a la pregunta del post d'Antaviana:
http://rcanovalls.blogspot.com/2010/07/digues.html

Itaques i Antípodes

El món és un conglomerat d'Antípodes

de diàspores

de mites

de velles glòries

i mesquineses;

de mentides que es fan

i refan;

d'idees que neixen, creixen

i es perverteixen...

A voltes es destrueix.

A voltes reneix.

I en aquesta voràgine

tots cerquem una illa

on quedar-nos-hi per sempre;

poder sentir-nos Senyors

de la nostra República;

i creure ingenúament

que els nostres somnis

són diferents

dels de la gent corrent;

somiar que som diferents

quan tots tenim un somni comú;

potser el d'un illa perduda

o el d'una estabilitat merescuda

felicitat?

ahir, avui i per sempre més.

Riu sec

Riu sec

que no riu

que no canta

ni somriu;

qui va matar

el teu caliu?

On és l'herba fresca

en ple estiu?

Som un riu sec

de flors mortes

d'aigua bruta,

d'olor forta...

Oh riu sec
que enyores l'aigua neta...
Si poguessim somiar
amb una pluja al capvespre
que purifiqués les nostres dèries,
les nostres ànimes
i les nostes misèries...

Oh riu sec
si pogués escriure't un clam per la pluja
que purifiqués tanta mesquinesa
i poguessim contemplar de nou la bellesa...