Somnis de fum

Somiava

atrapar

el fum

mentre

esperava

el seu pare

a la porta de la fàbrica.

Somiava atrapar-lo com un núvol fugisser...

I en aquell núvol hi anaven totes les paraules dels seus somnis.

Vet aquí que un dia va deixar d'esperar el seu pare a la porta de la fàbrica.

Va marxar. Lluny. I aquell núvol el perseguia com un estrany espectre.

Molts anys després va tornar i el seu pare l'esperava en un banc. La seva mirada s'havia perdut.

- Què mires pare?

- No veus el núvol?

- No em veig cap.

- De petit sempre n'havies vist un...

- No, no el consegueixo veure...

- Què carai mires pare?

- El somnis del fum. No sents la vella sirena?

- No, no la sento.

- No sents res, perquè ja no m'escoltes. No temps temps de pensar en res, d'escoltar en res, de creure en res...

- De què carai em parles?

- Dels somnis d'un fum que ja no tornarà.

I vaig marxar. I quan vaig tornar el meu pare i el seu fum ja no hi eren. Aquella xemeneia feia anys que havia deixat d'escopir cendres. Feia anys que havia deixat d'escopir somnis, somnis de fum.

I de sobte vaig veure un núvol. I vaig sentir un esclat dins meu. I va començar a ploure. I vaig sentir que l'aigua va mullar les llàgrimes d'uns somnis que ja no tornarien.