dilluns, 6 de juliol de 2009

Tots els matins del món...


Tots els matins del món...
ja no sé qui sóc
ja no sabem qui som.
Som només petjades sense retorn.

Tots els matins del món...
Les ones de la mar
contemplades des del finestró
d'una casa on hem cercat
la fràgil melodia d'un món en extinció.

Tots els matins del món...
Escolto el teu mar...
El teu cello va sonant
mentre el sol ens va acaronant.

Però un dia el cel es va enfosquir
i vas decidir no tocar.
La vella rutina del matí
es va trencar en un instant.

Però un dia vas fugir
i em vaig començar a ofegar.
Encara sento la bella melodia cada matí
sento com impregna cada instant.

No entenc com vas fugir
deixant el que m'és t'estimaves vora el mar...
El vell cello és un vaixell abandonat
sembla un veler desballestat.
Potser per això he decidit cremar
el teu vaixell abandonat.
Les seves cendres guardaran
les seves notes matinals.

I m'aixeco de bon matí
i encara et veig allà tocant
és un espectre que em persegueix
i m'acarona de tant en tant.

Tots els matins del món
Tots els matins del mar
cerco el teu món
enmig dels meus somnis
em sento tan petit
recordant el teu món
ofegat enmig de les teves notes
dels meus naufragis
dels nostres morts.
"Tous les matins du monde
Chaque matin, la mer
Je sollicite votre monde
milieu de mes rêves
Je me sens si petite
rappelant votre mondenoyé
dans la moyenne de vos notes
Je épaves
de nos morts."


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada