divendres, 31 de desembre del 2010

Marea alta (Bon any!)

[imatge extreta de la xarxa]
I
El vertigen d'un nou dia,
d'un nou any, d'una nova vida
és com una platja que espera
una gran onada...
La ment en blanc
a l'espera d'una nova albada.


II
Quan la marea sigui alta
i els dies siguin estranys;
quan el món et sembli un cau de llops
i no sàpigues quin és el teu viarany;
quan els dies t'atrapin
i al teu entorn bordin com gossos;
quan t'atrapi un espiral de records
i sentis la por terrible de perdre
un petit fragment del teu món;
atura't per sentir-te enmig d'una platja
per sentir només el ritme de les onades
que et bressola i et salva.

G.Boloix



Salut i versos!
Els millors desitjos pel 2011.
Bon any!!!

diumenge, 26 de desembre del 2010

Les llums del camí (Bones Festes!!)




Les llums del camí
avui són clares i enceses
potser provenen d'un estel
que escalfa les nostres petiteses
i per un instant, d'una curta nit d'hivern
ens fa oblidar les nostres misèries.

Bones Festes!!

(atrapats en una) Cruïlla d'aeroport en una nit de Nadal

(imatge extreta del blog "edreams")
I
Enmig d'un de tants camins,
enmig d'una cruïlla d'un aeroport
homes joves i grans
dones que consolen infants
intenten oblidar que es troben atrapats
per la mala sort
d'estar lluny de casa
i de no sentir el consol
d'una enyorada abraçada.

II
I entremig del desconsol
un home gran canta:
"Je suis l'amour
Je suis l'enfant
Je suis juste un voyageur
Aujourd'hui, nous chanter une chanson
Si je pouvais le confort tout votre coeur
neige et le vide ...
Je suis juste une étoile pour Noël
aujourd'hui l'aéroport au milieu de ce froid
veut croire que le monde peut être meilleur.
Je suis juste une chanson:
ce soir, part
comme un petit trésor
que notre petit trésor."

III
I una mare sola amb el seu infant
li contesta:
"Oh, jo sóc l'amor
jo sóc l'infant
jo sóc només un rodamón
que avui et canta un cançó;
si pogués consolar tot el teu cor
cobert de neu i de buidor...

Jo sóc només un estel de nadal
que avui enmig d'aquest fred aeroport
vol creure que el món pot ser millor.
Només sóc una cançó:
compartim aquesta nit
com un petit tresor
com el nostre petit tresor."
G.Boloix
Bones Festes de Nadal!!

diumenge, 12 de desembre del 2010

Flors d'un refugi

[imatge extreta de www.conama9.org]

Flors d'un refugi

Cova d'esperances prop del mar...
Ens hi hem refugiat mirant l'horitzó.
L'hivern és un cop sec sense treva ni aturador.

Lluny de la rutina som nàufrags d'ultramar
que tenen por de trepitjar l'última flor
del refugi, d'aquesta cova sense claror
on hi hem amagat l'últim instant que ens queda.


Tots tenim una cova on hi amaguem esperances.
Som com flors d'un refugi.
Fràgils. Efímeres. Amables.

dijous, 2 de desembre del 2010

L'home-cuc que somia ser crisàlide...

[imatge extreta de la xarxa]
L'home-cuc
que somia ser crisàlide
que es mou entre el fang
hi deixa cada dia la sang
els somnis i la pell;
se sent cada dia més vell

però amaga en la seva ànima
un tros de nen
amb un tros de somni
que amaga un tros de vida
que es va perdre
mentre tastava que la vida
no és només cel o infern.

L'home-cuc
s'arrossega entre setmana
es converteix en crisàlide el divendres
vola enllà el dissabte
i mor el diumenge.

L'home-cuc
que somia ser crisàlide
que es mou entre el fang
hi deixa cada dia la sang
guarda en la seva ànima
un tros de nen, un tros de cel
un tros d'infant perdut fa anys
guardarà per un instant
aquell somriure perdut
de creure en somnis
només en veure el número de Nadal
o les llums del carrer
que venen paradisos impossibles
on tot sembla possible i res és real.

**********
Vet aquí el somni d'un home-cuc
poder ser crisàlide en un instant
i creure's els contes d'un infant.

G.Boloix

diumenge, 21 de novembre del 2010

Nens contra la boira

[Segons Montserrat Vilardosa, fotografia feta pel Felip Asensio. "Nens de Botswana". Magnífica foto extreta del blog de la Clidice "Un tel als ulls"]
El passat dia 20 - N es va celebrar el Dia Mundial de la infància i dels drets de la infància. En homenatge a aquest dia un servidor recupera un poema escrit fa uns mesos:

Nens contra la boira


Jugava amb el seu amic de la boira
Els altres nens ja eren cadàvers entre la sorra.
Somiava construir mil torres amb en…
Uthingam, Uthingam, el rei de la boira!
Uthingam, Uthingam, l’amic de la boira.
Amb un ganivet es podia tallar l’aire.
Els nens ja no jugaven entre la sorra.
Els vells ja no somiaven en mil torres
I no entenien com l’últim nen jugava amb en…
Uthingam, Uthingam, el rei de la boira!
Uthingam, Uthingam, l’amic de la boira.
Les bombes han cosit a trets els poblats del desert.
L’Humanitat ha perdut de nou els estreps
I l’últim nen juga entre la boira…
Somia un món en pau
Un món on no hi hagi boires.
Sa mare crida esglaïda: On vas?!
I el fill contesta: a jugar amb l’amic de la boira.
Torna, fill meu, torna! No hi ha amics en la boira!
No vulguis acabar com els altres nens
coberts de sang per les discòrdies
d’un món de sords i de covards
sense diàleg ni pietat.
Potser l’ultim nen no tornarà.
En el seu cap ja no hi ha bales ni bombes.
Viu en un món d’infants i de contes.


Somia amb paisatges després de la tormenta
on els deserts siguin prats
i els pous, rius abundants
d’aigua neta que purifica l’ànima.
Ha somiat amb mil nens contra la boira.
Ha somiat que un bell dia d’estiu
tornen els pares i els oncles,
la mares surten a rebre’ls
i es celebra una gran joia
la treva és possible i la pau duradora.
La boira s’esvaeix com un somni en la penombra.
El seu amic Uthingami comença a ser un vell, vell conte.
Tots els nens juguen de nou enmig de la sorra.
Tots els nens lluitaran de nou, si cal, contra la boira.

G.Boloix

(Poema inèdit del 2009 que forma part del poemari "Paisatges després de la tempesta. Aquest poema en prosa podia estar dedicat també al nens de Palestina, del Sàhara Occ. o de qualsevol conflicte endèmic del món. El nom d'Uthingam de fet és un homenatge al personatge d'Uthingami, el rei de la boira, un conte infantil que molta gent de la meva generació va llegir en la col·lecció "Els grumets de la Galera" i l'autora n'era Mercè Canela Garayoa)

divendres, 5 de novembre del 2010

Bressol de tardor

Bressol de tardor
(mil fulles típiques)

L'Òliba ja no ens mira.
La sargantana ja no fuig.
L'eriçó s'ha perdut entre mil herbes.
Els insectes se'ls ha menjat la terra.

********
La terra de novembre
només acull llavors
que somien ser fruits d'abril.

******
I entremig d'aquesta terra
sento la solitud d'un bosc de novembre
carregat de boira i de silenci.

I entremig d'aquesta terra
trepitjo les fulles seques com cada any
l'etern quadre de la dictadura de la foscor.


I entremig d'aquelles fulles vull fruir d'un silenci,
d'una olor, com si el món s'hagués aturat
i només hi fossim tu, jo i aquestes fulles mortes.

Voldria embolcallar-m'hi com si fos un bressol
i sentir entremig de la boira,
un instant efímer de pau i de llum de tardor.

**********
Tristament hem oblidat els mil colors de les fulles.
Som fills de les presses. Encegats de foscor
hem oblidat la llum que també desprèn
un tímid matí de tardor.
G.Boloix

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Tota la sal


Tota la sal
com si fos una melodia
em retorna nit i dia
i em cou les ferides.

Tota la sal
que va impregnar
la meva pell
després d'un naufragi
seran cicatrius
que arrossegueré
fins a vell.

La vida és sal
i pebre
i instants de llum
i dosis de sucre,
no gaire,
i un vi amarg
que es torna fosc
com els anys;
que anem acceptant
que tot allò que ens cou
i ens commou
ja no ens fa cap dany
perquè la sal que ens feia viure
i ens feia remoure les ferides
la incorporem com una pell morta
que arrosseguem amb els dies,
amb el temps i amb els anys.
G.Boloix

Sota la lluna (retorn)

Els següents versos són un comentari poètic que un servidor li va deixar com a resposta a un bonic poema de Noves flors: http://florsnovesflors.blogspot.com/2010/10/arbre-de-lluna-iv.html
(El post és una delícia i els comentaris poètics de la resta de blogaires també)
Sota la lluna (retorn)
I tornaré a casa
impregnat per l'olor del mar
i ens espolsarem la sorra
i observarem atònits una flor
coberta de llum
de lluna plena
que la contemplarem en silenci.

Malalletra Àvies


Laia Calvet, dissenyadora gràfica i editora del fanzine "Malalletra" ens ha fet saber que ja s'ha editat el nº22 dedicat a les àvies.
Un fanzine absolutament artesanal amb dibuixos, petites joies, poemes i textos.
Un servidor hi participa amb el poema "Una fàbrica" que fa pocs dies vaig tornar a penjar en forma de post.
Aquest i altres fanzines es podien trobar fins ara a algunes llibreries com la Laie del CCCB.+info a:

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Teixits de llum

(extret de la xarxa - foto muestrarios textiles Agulló)
Teixits de llum
memòria del fum
rera de cada color
s'amaga l'esforç
de mil vides
de mil històries
potser anònimes
potser simples
potser efímeres
com ho és el seu record
que ens torna
com un intens perfum.


G.Boloix

Telers de l'oblit/ La fàbrica

[reconstrucció d'un teler]
(foto Iª Festa del Modernisme. Colònia Güell. 2001)
I
Telers de l'oblit
No he conegut mai el soroll de la selfactina
ni potser mai sabré que és el batà ni una contínua
però porto dins meu les vides
de tantes persones anònimes
que varen viure l'imperi del fum.

Fa temps que la gent ha oblidat l'estrèpit
dels telers i ningú sap el que és
treballar aprop de la borra de la filatura;
aquella sensació d'ofec i d'amargura
i la necessitat de seguir d'endavant.

Els nous temps creen nous obrers
amb d'altres xantatges i amargures
i també petits moments de dissabte i dolçura
i qui ho sap, potser, la mateixa sensació d'ofec
que no s'atura
i també la necessitat de seguir endavant.

Avui em venen imatges de color sèpia
i sento la pressa dels obrers quan senten la sirena
avui són avis o potser ja són cendres
i només sento la fressa dels plataners que mou el vent
quan torno de nit i ja no hi ha obrers ni sirenes.

I torno al meu petit món
convertit en museu per turistes i arquitectes
que meravellats contemplen el que fou
un petit oasi, una terra promesa.
Intentaran comprendre la història.
I potser s'oblidaran que al darrera hi ha
els artífexs de la intrahistòria
d'un món de fum i de telers
que s'ha perdut en el temps.
(2010)

fotografia obrers fàbrica Colònia Güell, principis S.XX
II
Una fàbricaSent el so dels telers en la seva memòria.
Fa temps que van desaparèixer.
La fàbrica va ser el pare, la mare i un nen
que plora perquè no vol treballar i vol anar a l’escola.
La fàbrica és el record d’un avi i d’una àvia
que asseguda en un banc veu com el temps
se li esmicola.
La fàbrica és un poema d’en Martí Pol.
La fàbrica és un arcaisme.
Ara cal dir empresa.
Queda més internacional. Fa més modern.
Ara la gent va depressa. Ara tot es ven.
Ara hi ha coses que desapareixen
I no saps perquè.
Ara hi ha gent que vol recuperar la memòria.
Hi ha un jove que no sap la història.
Hi ha coses que són ruïnoses i no interessen.
La fàbrica va ser el pare, l’avi i l’àvia;
convertits ara en versos d’un mal poema
de fàbriques, d’empreses i d’obrers que ho seran sempre
i de records que es perden amb el temps
com el so inconfusible d’aquells telers
que deixaren de funcionar fa molt de temps.
(2002)G.Boloix.
*El segon poema "Una fàbrica" fou publicat en el seu moment com a post el dia 28 - 06 - 2010. És un text antic que ja fou publicat en el seu moment en d'altres circumstàncies. Avui li he sumat el text "telers de l'oblit" que potser en el futur formaran tots un sol poemari.
*Amb aquests poemes us convido a conèixer més d'aprop del món d'on vinc i a convidar-vos a la Xª Festa del Modernisme de la Colònia Güell (15-16-17 d'Octubre 2010). En el següent enllaç teniu tota la informació:http://www.santacolomadecervello.org/agenda/festamodernisme/festamodernisme2010.htm

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Volàtil (instants típics de tardor)

(Imatge trobada a elquaderngris.cat)
Volàtil
(instants típics de tardor)
Tot ve de la següent frase: ¿Chi non ha sentito fragile in mezzo a una tempesta di pomeriggio in cui le persone sono come le foglie piccole figure in un mondo instabile? (¿Qui no s'ha sentit fràgil enmig d'un temporal de tarda on les persones són figures diminutes com fulles caigudes d'un món volàtil?)
I
Fressa dels arbres
vent de capvespre
sentir que la vida
és un sospir
que passa depressa.
II
Alè de vent de capvespre
mentre escombra
carrers de tardor
pluja persistent
inici de la dictadura
de la foscor.
III
Tanco els ulls
mentre sento el degoteig
de la pluja,
la fressa del vent,
les últimes pases de la gent;
tanco els ulls
i em vull sentir
volàtil
mentre torno a casa
vull oblidar les misèries
i grandeses
del nostre món fràgil.

Boira

"Baixa la boira
i no la sentirem estranya.
Com la foscor en la tardor
la sentirem com una companya."

Aquests versos són versos improvitzats i espontanis, nascuts com a comentari d'un bonic post del blog "Col·lecció de moments" de la Carme Rosanas.
Aquí teniu el post amb els versos i el dibuix de la Carme i en el mateix post la Carme hi penja els versets que hi han deixat el blogaires en forma de comentari:http://carmerosanas.blogspot.com/2010/09/santa-maria-de-tallo.html

Històries veïnals en paper...


Títol: Històries veïnals. Volum 7
Autors: Diversos autors
Edició i coordinació: elveídedalt
Autoeditat (lulu.com), 2010
il·lustracions coberta: Carme Rosanas
Nou relats escrits a quatre mans fets entre 36 blocaires a partir d'una proposta del veidedalt, del blog Malerudeveure't
El veí de dalt ens informa que ha decidit fer realitat el seu desig de recopilar en paper algunes de les històries que han format part de les set edicions.
Què són les històries veïnals? Són relats escrits per vàrios autors i publicats en un mateix blog. Al llarg de set edicions s'han escrit un bon grapat de relats. La qualitat d'alguns dels relats va portar al Veí de Dalt a plantejar-se la possibilitat de fer-ne una edició en paper. Per començar, ha decidit autoeditar la primera i la setana edició de tal event blogaire. Un servidor ha participat en les dues últimes convocatòries i confesso que en la darrera convocatòria hi havia molt bon nivell literari.
Per més informació i per saber com adquirir els volums en qüestió us convido a que llegiu el següent post:

dissabte, 25 de setembre del 2010

Noves danses de tardor...


Noves danses de tardor
Caurà el capvespre
Sento com s'apropa la foscor.
*****
Somric recordant
la càlida llum
de la ciutat dels canals
quan per uns dies
no hi havia temps
ni esperes, ni hores
i tot era únic i res definitiu...
(vet aquí la grandesa d'un viatge d'estiu)
Ja que a la vella ciutat dels canals
tot canvia de sobte
quan arriba l'acqua alta;
i la nostre vida és una marea
que de sobte s'exalta
i necessita aferrar-se
a un càlid alè
per no esfondrar-se.
***
Vindran noves danses de tardor
que ens donaran vida
entremig de la foscor.

divendres, 24 de setembre del 2010

Burning Bridges / Cremant ponts

(Navajo Bridge. Colorado. EE.UU. Extreta del portal Field Trips)
(Un text escrit primer al català i després adaptat a l'anglès com un tribut a les típiques lletres de les cançons de country)
Burning bridges
Crossing roads
I feel that I left behind
many storage
and so much misery!

Crossing bridges
I'm afraid to look back
forget who it was
forget who I am.


But I feel that I can follow:
burning bridges
burning bridges!
********

Cremant ponts

Travesso carreteres
Sento que voldria deixar enrera
tantes maletes
i tantes misèries!

Creuant ponts
Tinc por de mirar enrera
d'oblidar qui era
d'oblidar qui sóc.

Però sento que només puc seguir:
cremant ponts
cremant ponts!

dijous, 23 de setembre del 2010

Arenas del tiempo/ la sorra del temps

(desert Monegres. Imatge extreta de www.viajaporespana.com)
Arenas del tiempo
Cruzando Monegros
escucho mi cuerpo
ya no soy el mismo..
Quizàs todo es un recuerdo.


He cruzado un desierto
con oasis y espectros.
¿Ya no soy el mismo?
En la playa siento
que se desliza en mis manos:
arenas del tiempo.

***
La sorra del temps
Creuant Monegres
escolto el meu cos
ja no sóc el mateix
Potser tot és un record.

He creuat un desert
amb oasis i espectres.
Ja no sóc el mateix?
En la platja sento
que s'escola entre les meves mans:
la sorra del temps.


dimarts, 21 de setembre del 2010

Trapezistes suïcides (i altres versos improvitzats)

(imatge extreta de Fira Trapezi Reus/Lo bloc de Raül/un bloc xtec)
I

Trapezistes suïcides

Qui ho havia de dir...
que acabaríem sent
trapezistes
a la recerca d'una millor vida
intentant trobar una sortida
mentre el temps no perdona
ni errors ni mentides.

Somiem una bona xarxa
(feina, pis i companyia)
que ens aculli cada dia...

Deixar de ser suïcides
i somiar que l'estabilitat
no és una faula
que ens explicaven
les nostre àvies
i les nostres ties.

II
Somnífers

Somnífers de capdesetmana.
Potser per cada dia. Per la feina diària.
Somnífers per oblidar el que és sobreviure.
(hem oblidat el que és viure o riure?)
Hem oblidat el que és ser animals salvatges
per ser xais submissos i obedients
per convertir-nos en els nous esclaus d'Occident:
Amb hipoteca, deutes i por de ser dissident.

La por a viure és un somnífer massa potent...
Que somien les ovelles elèctriques?
(es preguntava en Bradbury ingenuament)

Potser les ovelles elèctriques som nosaltres
que hem oblidat que podem ser esclaus
de la complexitat de sobreviure
en els nous temps.

III

7 vides després

Malgastem vides.
Ens omplim de mentides.
De falses promeses.
De falses notícies.

Va malgastar set vides
per no saber qui és.

Tinc por de malgastar la meva
i de no saber-me trobar
mai més.
I despertar-me de sobte
i saber que no hi he pogut fer res.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Alè

ALÈ
Tot es perd
com una il·lusió
enmig d'un oasi
enmig d'un desert
com la sorra
d'un rellotge
que cau ràpidament.

Només ens salva
l'alè llunyà
d'un càlid record
com un estiu que passa
de forma voraç
i tenim por de només
sobreviure
i de no saber
viure
com si fos
l'últim instant.

G.Boloix

dissabte, 11 de setembre del 2010

A aquesta terra tan nostra...

"Demana que el camí sigui llarg. Que siguin molts els matins d'estius en que arribis; amb quin plaer i alegria!, a ports abans mai vistos"
(traducció lliure del grec al castellà i del castellà al català d'un pensament de) Konstantinos Kavafis


A Aquesta terra tan nostra
tan tossuda i explotada
que de les derrotes n'ha fet diades
i que agermana pobles
i vol ser respectada...
A Aquesta terra tan nostra
que cerca el nord
i no sempre el troba
que no pot decidir per si sola
i que a voltes riu
i que a voltes plora...
A Aquesta terra tan nostra
digue'm: quan podràs navegar sola?
Quan deixarem de navegar
i podrem observar
des d'un bon port
orgullosos la nostra història?
G.Boloix

divendres, 10 de setembre del 2010

fleurs en Septembre









(imatge extreta de: http://www.zazzle.es/ )


"La belleza es como la fruta estival: fácil de corromper y de corta duración".
Sir Francis Bacon




Fleurs en Septembre
fleurs en Septembre
ils respirent le souffle chaud
Frost sera bientôt
dans le désert
**
Flors de setembre
flors de setembre
que respiren el càlid alè
aviat sereu gebre
enmig del desert.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Capaltard (poema homenatge a V.Andrés Estellés)

Avui, Escrits del fum vol sumar-se a l'homenatge blocaire al periodista i poeta valencià Vicent Andrés Estellés que coincideix amb el dia seu naixement.
*Per saber d'on ve tot plegat, recupero un post d'en Victor P:

Rellegint alguns dels versos d'aquest poeta m'he quedat captivat amb els següents:
"Passà l'estiu, els estendards cremants
dies de llum i coronats de fulles,
passà l'estiu, els tancats de baladres,
els capaltards."
Vicent Andrés Estellés (de llibre Apartament de Novembre, 1977)


Capaltard
(paraules d'homenatge a V.Andrés Estellés)

Capaltard, sente l'oratge
el fort vent i l'onatge
que sacsegen la meva cara
com un bes.

Capaltard, atònit
sente els teus versos
com els d'un veu
que ja forma part
d'una terra
que va saber parlar-nos
d'amants febrils
de pedres de foc
de ciutats a cau d'orella
de criatures en dissabte
d'hotels París
d'exilis d'Ovidi, Horaci i Catul
paraules carregades d'energia
com un sexe primarenc
i de melangia
com un apartament de novembre.

Capaltard,
les teves paraules ressonen
com un lectura enèrgica
de finals d'estiu,
les teves paraules
ja formen part de tot un poble
que avui les recupera
amb el seu caliu.

G.Boloix

dilluns, 30 d’agost del 2010

Meandres i ciutats (homenatge a Màrius Torres)

Bentornats de vacances, avui Escrits del fum vol sumar-se a l'homenatge blocaire (en motiu del centenari del naixement) del poeta lleidetà Màrius Torres.
Meandres i ciutats
(paraules d'homenatge a Màrius Torres)
I
Més enllà del riu
hi ha una metròpoli llunyana
on somiaves una ciutat
de nobles ideals
forjats amb l'esperança.
La teva ciutat somiada
va caure enmig d'un bell estiu
i el teu cos va recloure's
per sempre més
a Sant Quirze Safaja.


Avui el teu alè ens torna
com un alè càlid
rellegint els teus versos
de dolor i de tendresa.
****
II
La memòria és com un riu
on tu i jo som meandres
que eixuts pel poc cabal del riu
corren el risc de perdre's en el temps.


I en aquest riu sento l'alè càlid de Mahalta
on la seva tendresa, la seva mirada
va ser el teu bàlsam inseparable.
***
III
Quants meandres secs hem oblidat?
Quants ideals han caigut en ciutats llunyanes?
Quantes Mahaltes ens han acompanyat?


Entre meandres i ciutats
la teva veu és un alè càlid
a voltes molt serè,
a voltes molt tràgic,
a voltes oblidem els nostres poetes bàsics
però quan els recuperem
ens adonem que ja són clàssics.

Si voleu llegir els posts escrits per l'ocasió, podeu entrar al següent enllaç on la gran Carme Rosanas (alma mater del logo d'aquesta iniciativa) ha recollit en un post tots els participats:
http://carmerosanas.blogspot.com/2010/08/participants-en-lhomenatge-marius.html
Bé de fet, la convocatòria ha sigut d'en Lluís (la paraula escrita) i de la Carme R (col·lecció de moments) que tal com hem dit és l'ànima del logo, i també l'entusiasme i el seguiment d'un veterà dels homenatges blocaires com el Víctor P.(raons que rimen). A tots plegats, enhorabona!
En Màrius Torres, poeta durant molts anys oblidat, es mereixia aquest homenatge.

diumenge, 22 d’agost del 2010

(el noble art de contemplar...) senders blancs

El següent text està inspirat en les paraules que el company blocaire Òscar Pascual m'ha deixat en el facebook:
"El noble art de no fer res integra, dins del seu atractiu temari, arts menors com la contemplació indiscriminada de les musaranyes estiuenques i mesurar (al centímetre) les línies que deixen els avions en enlairar-se que són tot un goig. "
Us recomano el seu últim post:http://lostartsecret.blogspot.com/2010/08/empajarat.html

Senders blancs
Hi ha mil senders
que no saps on van
dibuixats per avions
que en un instant
enfarinen el cel
i vols creure que aquell polsim
que dibuixen, només és per tu.
Hi ha mil senders
que no saps on van.
Destins que mai trepitjarem
però que en un instant
et fan sentir-te com un nen
i vols creure que aquell polsim
que dibuixen, només és per tu.
Hi ha mil senders
que no saps on van;
que potser mai coneixerem;
camins inhòspits, móns distants
que es perdran en la teva ment
com els senders blancs
que contemples
i s'evaporen ràpidament.
****************
En un món de cràpules i presses
hem oblidat el noble art de no fer res
de deixar-nos fascinar per un dibuix al cel,
per contemplar un paisatge,
per sentir els xiscles matiners de les gavines
per sentir com passa plàcidament
una tarda de diumenge,
per contemplar de nou
l'ocàs d'un nou capvespre,
per contemplar l'espectacle estelat
d'una nit d'estiu,
per creure que no calen només vacances
per deixar-te fascinar
per un món
que ha oblidat el caliu
de les petites coses
que s'evaporen
com un raig blanc
d'ultrasònica avioneta
que passa veloç
com una vida
que s'escola de les nostres mans
i de les nostres metes.

dijous, 5 d’agost del 2010

100 formigues


Arribem al post nº100!
Prenent com a inspiració un dels meus poemes preferits de Jacques Prévert(1900-1977): "chanson des escargots qui vont à l'enterrement". Si voleu llegir el poema, aquí teniu l'enllaç:
o si el voleu en versió castellana de Enrique Uribe White:
Tot i que sé que hi ha un llibre de versions en català de Prévert (Preversions, editat per Proa); no he conseguit trobar la versió en català d'aquest poema.




100 formigues

Cent formigues guardaven cent poemes

creats amb humiliat i tendresa.


Cent formigues portaven una fulla verda

i tenien por que s'assequés per la calor

i no la poguessin guardar al setembre.


Cent formigues guardaven cent poemes

alguns improvitzats, d'altres fets a consciència.

Cent formigues festejaven una fulla verda

ignorant que seria tan efímera

com l'estiu en el que feinejen.


Nits blanques/ ciutats somiades


Enrera han quedat les nits blanques,
els ponts de Sant Petersburg,
les passejades prop el riu Neva
i l'estranya sensació que la nit
era nostra.

Hem navegat com zombis
prop dels canals navegables
i els ponts majestuosos s'han elevat
al nostre pas.

Però el solstici d'estiu és un alè
que s'evapora ràpid.
I Sant Petersburg és una ciutat somiada
que es passeja com tantes ciutats somiades
per la meva ment
a voltes a poc a poc
a voltes molt ràpidament.

************

Ciutats somiades.
Rutes imaginades.
Panoràmiques inabastables.

Tot es fon
com una postal d'un conte
que de tan haver-lo llegit
és tan real en els teus ulls
que no saps on comença l'aventura
i on acaba el tòpic i el paradís.

dimecres, 4 d’agost del 2010

Pousada

imatge extreta de http://hotelkey.com
(intentant experimentar com queda en portuguès uns versos...)
Todos os homens
procurar uma Pousada
onde ficar lá para sempre
apenas um sentimento
o murmúrio das ondas.
Todos os homens
procurar uma Pousada
onde você pode respirar facilmente
durante um longo dia
sentido apenas por alguns instantes
o murmúrio das ondas.
Todos os homens
procurar uma Pousada
Ithaca perdidos na
como um sonho Island
como utopia perdida
que por alguns dias
férias
só pode sentir
o ritmo das ondas.
*********
Tots els homes
cerquen una pousada
on quedar-s'hi per sempre
sentint només
el xiuxiueig de les onades.
Tots els homes
cerquen una pousada
on poder respirar tranquil
durant una llarga jornada
sentint només per uns moments
el murmuri de les onades.
Tots els homes
cerquen una pousada
com una Itaca perduda
com una illa somiada
com utopia perduda
que durant uns dies,
unes vacances
només es pugui sentir
el ritme de les onades.

dimarts, 3 d’agost del 2010

London River

Versos inspirats després del visionat d'aquest film: colpidor, tendre i subtil.

Lost souls
middle of the Thames
Souls upset
middle of the Thames
Oh London River
illuminates my life back!
Hearts beaten
a tragedy
Children who no longer
and only ashes.
Oh London River
illuminates my life back!
In a world of beasts
our hearts are weak.
Gimme tenderness
now that there are differences.
Oh London River
illuminates my life back!
************
Ànimes perdudes
enmig del Tàmesi
Ànimes dolgudes
enmig del Tàmesi
Oh London River
il·lumina de nou la meva vida!
Cors colpejats
per una tragèdia
Fills que no tornaran
i només són cendres.
Oh London River
il·lumina de nou la meva vida!
En un món de bèsties
els nostres cors són febles.
Dona'm la tendresa
ara que ja no hi ha diferències.
Oh London River
il·lumina de nou la meva vida!

dilluns, 2 d’agost del 2010

[entre parèntesi]

Esquenes mullades
lluny de les sirenes
urbanes, estranyes
que ens fan creure
que el món se'ns escapa
i que hem d'anar sempre
amb presses
superant mil obstacles
com animals silvestres.
Vull un parèntesi
per sentir que no som bèsties
sotmeses al rellotge
i a les seves dèries.
Enmig del capvespre
la xafogor ens ofega.
Volem sentir de cop
que som criatures tendres
mirant-nos d'aprop
com si fos l'últim vespre
compartint l'últim instant
l'últim alè d'un capvespre.

diumenge, 1 d’agost del 2010

Cues de sargantana

Cues de sargantana
S’han acabat els dies
de cues de sargantana
de préssecs saborosos
collits del mateix arbre.
Els rellotges són tortures.
Els silencis són anhels.
Escapçades cues de sargantana.
Universos perduts de nen.
Estius efímers
perduts en el temps.



dissabte, 31 de juliol del 2010

Botes, camins i rierols

(Publicat a Itineràncies poètiques (i VII) el 25/07/10)
(seguint les botes velles de la Zel i de la Xica que va fugir a Reykjavik)



Em calçaré de nou
les botes velles
per oblidar
camins perduts
i cercar-ne de nous.
Per fugir de vells fangars
i creuar nous rierols.
Si pogués caminar
tranquil·lament
sense el pes de tants anys,
de tants records,
de tants laments...

Si pogués enfonsar els peus
enmig d'un rierol d'aigua fresca
i recordar el teu nom escrit
en l'únic còdol de l'aiguamoll...

Si pogués sentir-me un savi
i no un foll
que fuig d'un món mediocre
i de presses
d'esclavatges i foteses
de dies insípids,
de buides converses.
******
Però tinc els peus cansats
de tanta sorra inútil!
Si pogués arrencar-me les sabates
i enfonsar, simplement, els peus
en un rierol d'aigua fresca...
sentir només la fressa de les fulles
i el xiuxiueig de l'aigua
i imaginar-me que tot allò inútil
fuig riu avall, riu avall
i sentir que puc calçar-me de nou
les botes velles caduques i remotes
amb les que he compartit
somnis, victòries i derrotes.

divendres, 30 de juliol del 2010

Camí


(Publicat a Itineràncies poètiques (VI) el dia 25/07/10)
(foto extreta via google imatges del blog "la vida és vertical")
(Seguint a Rebaixes i el seu "no t'oblidis del camí")


No t'oblidis del camí
del camí dels teus somnis
perduts en un immens desert
de cadàvers i ovnis.
Que les ferides del teu cos
no et facin perdre de vista
que les utopies i anhels
són matèria també per contrabandistes
capaços d'arrencar-te
l'última espurna de noblesa
i fer-te oblidar d'un món carregat de bellesa.
I si cal aturar-se en el camí...
atura't per gaudir d'aigua fresca.
I per recordar que els somnis
són part de la teva fermesa.

dijous, 29 de juliol del 2010

Quan menjàvem miravolants...

(Publicat a Itineràncies poètiques (V) el dia 23/07/10)
[seguint el Pere i el seu "temps de prunes" publicat el dia 09/07/10]
Quan menjàvem miravolants...*

Quan menjàvem miravolants
tots el miravolants de l'hort
el cor ens bategava massa,
potser massa fort...
No hi havia temps ni esperes;
tot era una avorrida tarda
de juny fins a setembre
el món era inabastable.

I el cor encara em batega
quan recordo el temps de les prunes.
L'hort de l'avi ara és una parcel·la
i els pruners ara són runes.
Però en el meu món sempre hi haurà un racó
per aquell món de fruits dolços:
pressecs, prunes i albercocs...
mmm! miravolants dolços, petits i nets
miravolants madurs que s'han perdut en el temps.


*mirabolà o miravolant: fruit de la prunera de fulla vermella. Molt semblant a una pruna petita, globós, de cua força llarga i pela vermellosa o groguenca. Fa uns 2-3 centímetres de diàmetre. És consumeix fresc ja que té un sabor dolç. Tipus de pruna que es conrea a algunes poblacions del Parc Agrari del Baix Llobregat.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Com puc aturar la sorra del temps?

(Publicat a Itineràncies poètiques (IV) el dia 23/07/10)
[seguint un poema breu de la Carme R titulat "La sorra del temps" i publicat el dia 17-07-10.]


Com puc aturar la sorra del temps?
S'escola entre els dits de la meves mans
i no puc fer-hi res.
A la nit he somiat que el temps
era un gran formatge
i que al despertar-me
només hi havia forats,
forats que hem devorat
sense adonar-nos
forats que són buits
en la memòria.
Com puc aturar la sorra del temps?
Esperem. Ens perdem. Anhelem.
El vell formatge va devorant-se
per dins
a voltes lentament,
sovint, per no dir sempre,
ràpidament.

dimarts, 27 de juliol del 2010

Nou cant a Sepharad

(Publicat a Itineràncies poètiques (III) el dia 10/07/10)
[seguint a Zel i el seu "demà és avui"]
Nou cant a Sepharad: el demà és avui
Recorda Sepharad:
quan de temps he perdut
oblidant qui sóc...
Recorda Sepharad:
quan de temps he cregut
que no tenia llengua, ni veu ni nom.
Recorda Sepharad:
Sóc una veu
que crida i vol una altre món.
Digue'm Sepharad:
Per què només em vols esclava
i no respectes les meves decisions?
Escolta'm Sepharad:
N'estic fart dels teus tripijocs.
No sents les veus que clamen un altre món?
**
Abduït per l'esperit de Sinera
com si no hagués passat la Roda del temps...
Justament la Roda del temps és imparable
però seguim sent estranys incurables
enmig d'una via morta
tenim pressa per ser de nou: nosaltres!
Tenim pressa per exclamar:
l'ahir ja no és l'avui,
només el demà és l'avui.

Somnis devorats


(publicat a Itineràncies poètiques (II) el 10/07/10)

[Seguint la Carme R i el seu "Devorats"]

SOMNIS DEVORATS (fragments improvitzats)


La vella terra crida exhausta.
Vol vèncer la impotència
per la imminència de ser devorats.

La vella terra crida exhausta;
abans que la flama s'acabi aviat.

**

Quants camins hem perdut
intentant vèncer la impotència
d'un món de voltors i felins despiatats?

Quant temps ens queda
per evitar que ens devorin els somnis,
ens robin els anhels,
per evitar que s'oblidi l'esforç de tants i tants
que avui reposen en el més enllà.

***

Anhelar que els somnis deixin de ser somnis.
Somiar que els anhels deixin de ser anhels.
Deixar de ser somnis per ser una realitat.
Deixar de ser un camí per ser un nou Estat.

****

Anhel, somni, flama, terra: tot tan tòpic i típic;
Impotència, injustícia, opressió, mediocritat: tot tan mesquí i cansat.
Autodestrucció, voracitat, estupidesa: tot tan patètic.
Llibertat, decisió, democràcia: tot tan necessari.

***
Vencerem la impotència?
Crearem nous càntics?
Crearem nous camins?
Esmolarem de nou les eines?

****

Vèncer la impotència
i començar a caminar...
Vèncer la impotència
i deixar de creure en un nou demà.



dilluns, 26 de juliol del 2010

Puzzle

[publicat a Itineràncies poètiques (I) el 04/07/10]
[seguint a onatge...a partir de: Sóc jo? potser sí]

Segueixo el fràgil
equilibri d'un món en construcció.

Segueixo la voràgine dels dies.

No sóc ni vell ni àgil.
Sóc un alè en l'horitzó.
Sóc una gota d'aigua en l'oceà.
Sóc efímer com el temps.

Sóc un nenúfar en un riu.
Sóc el peu que trepitja el nenúfar
i que intenta no caure...

Sóc la paraula que ara llegeixes
que pot ser dolça, alegre, amarga...

Sóc un poeta desbocat
que escriu uns versos
potser sense sentit
en un bloc de poetes itinerants
tocats pel verí de la paraula
i de l'instant.

A voltes sóc equilibri.
A voltes sóc un abisme.
A voltes em trobo.
A voltes em perdo.
A voltes crec en tu.
A voltes només crec en mi;
a voltes he oblidat els somnis;
he oblidat mil camins i mil instants
i fins i tot he oblidat qui volia ser
per no topar-me amb qui realment sóc.

Segueixo el fràgil
equilibri d'un món en construcció
i seguint aquest fràgil equilibri
recordo abans que la nit se'm mengi de nou que...

Sóc tots els camins que he trepitjat,
tots els ports per on he passat,
tots els rostres que he besat,
tots els somnis que he somiat
i tots els que hem queden per somiar.

En l'últim instant del jorn...
Sóc un trencaclosques que refaig de nou.

Cada peça,
cada record,
cada moment
els guardo lentament,
a poc a poc
potser amb el temor
que el temps n'esborri uns quants,
que s'en perdin de nous;
sóc un peça de puzzle que cada nit
intenta trobar el seu lloc
abans la foscor caigui sobre mi
i m'oblidi del que he fet i de qui sóc.




diumenge, 25 de juliol del 2010

Itaques i antípodes

Responent a la pregunta del post d'Antaviana:
http://rcanovalls.blogspot.com/2010/07/digues.html

Itaques i Antípodes
El món és un conglomerat d'Antípodes
de diàspores
de mites
de velles glòries
i mesquineses;
de mentides que es fan
i refan;
d'idees que neixen, creixen
i es perverteixen...
A voltes es destrueix.
A voltes reneix.
I en aquesta voràgine
tots cerquem una illa
on quedar-nos-hi per sempre;
poder sentir-nos Senyors
de la nostra República;
i creure ingenúament
que els nostres somnis
són diferents
dels de la gent corrent;
somiar que som diferents
quan tots tenim un somni comú;
potser el d'un illa perduda
o el d'una estabilitat merescuda
felicitat?
ahir, avui i per sempre més.

Riu sec


Riu sec
que no riu
que no canta
ni somriu;
qui va matar
el teu caliu?
On és l'herba fresca
en ple estiu?
Som un riu sec
de flors mortes
d'aigua bruta,
d'olor forta...

Oh riu sec
que enyores l'aigua neta...
Si poguessim somiar
amb una pluja al capvespre
que purifiqués les nostres dèries,
les nostres ànimes
i les nostes misèries...

Oh riu sec
si pogués escriure't un clam per la pluja
que purifiqués tanta mesquinesa
i poguessim contemplar de nou la bellesa...