dilluns, 2 d’agost de 2010

[entre parèntesi]

Esquenes mullades
lluny de les sirenes
urbanes, estranyes
que ens fan creure
que el món se'ns escapa
i que hem d'anar sempre
amb presses
superant mil obstacles
com animals silvestres.
Vull un parèntesi
per sentir que no som bèsties
sotmeses al rellotge
i a les seves dèries.
Enmig del capvespre
la xafogor ens ofega.
Volem sentir de cop
que som criatures tendres
mirant-nos d'aprop
com si fos l'últim vespre
compartint l'últim instant
l'últim alè d'un capvespre.

2 comentaris:

  1. “Esquenes mullades”.
    Cada esquena és
    el mapa d’un viatge,
    el poema dels sentiments,
    la metàfora de tantes dreceres...

    Esquenes que són un
    rellotge de sol
    a temps de lluna.

    Parèn (...) a la rutina,
    bateig de tendreses...


    Salut i paraules.
    onatge

    ResponElimina
  2. Un poema molt tendre, cercant la fugida de la rutina i una trobada en la intimitat. Crec que tots el necessitem, aquest poema.

    ResponElimina