dilluns, 25 de maig del 2009

Temps de cireres


TEMPS DE CIRERES

Vàrem creure en l'eternitat
sota aquell cirerer formidable...

Vàrem tastar el nèctar madur
d'unes cireres grosses i saludables...

Vàrem jugar a robar-ne unes quantes
mentre corríem com dos gats salvatges...
Ningú ens va veure
i aquell fou el nostre secret impronunciable.

Avui has tornat als vells camps...
Ja no hi ha cirerers ni gats salvatges.
Ja no hi ha garces ni depredadors
o potser els depredadors en són uns altres.
Ara només hi ha ciment, pisos i zones urbanitzables.
El vell secret es va perdre quan van matar aquells arbres.
Les cireres són el fruit d'un temps inesborrable
quan creiem que per sempre més
podríem manllevar-ne els fruits
i sentir-nos herois sota uns arbres salvatges.

Pètals




Pètals
Els somnis són pètals
que guardem en un pot de vidre
d’aquells pots on s’hi guarden llenties o cigrons…
Hi he guardat tants somnis cada nit!
Però amb l’alba el pot es trenca…
I els pètals es confonen amb els bocins de vidre.
Durant el dia intento recompondre’ls…
Ho faig lentament per no deixar-me cap bocí esmicolat
I per no malmetre cada pètal esquinçat pel vidre.
Hi ha dies que he conseguit recompondre el fantàstic pot
I fins i tot he conseguit veure com els pètals ballaven lliures…
Però les imatges es perden ràpidament en la meva ment.
I de bon matí descobreixo que sóc un faquir
trepitjant les restes d’una catifa
de somnis esmicolats;
potser esmicolats per sempre més.

*Aquest text s'ha publicat durant aquest mes de maig amb d'altres textos al portal Joescric sota el títol "Dos somnis" i properament es publicarà en el fanzine Malalletra nº20 especial Somnis.

Dreamin' New York




Dreaming New York
Vaig somiar que Martorell era New York
i que els ponts del Llobregat eren els ponts sobre el riu Hudson
i que el Pont del Diable podia ser Brooklyn…
Vaig somiar que Martorell era New York
i que l’Av.Catalunya era la 5ª Avinguda
i que la plaça de les Cultures era la plaça de les Nacions Unides
i la plaça de les Bòviles era Madison Square
i que els fums de la Solvay eren els fums dels luxosos cotxes de Manhattan
i que el Progrès era Broadway on ballavem tu i jo un musical.
Fins i tot vaig somiar que els negres de Can Carreras i la Vila
eren els negres del Bronx o de Harlem
negres vestits de diumenge cantant blues o gospel…
Fins i tot vaig veure que l’edifici més alt del barri de Buenos Aires
podia ser perfectament l’Empire State
i que Torrent de Llops no era un urbanització qualsevol sinó un barri d’intel·lectuals pretesament cultes on Woody Allen gravava el seu nou film.
Per una nit vaig somiar que Martorell era New York…
I al despertar-me vaig preguntar-me: i l’estàtua de la llibertat?
El somni no s’ha tornat a repetir…
I des de llavors em pregunto:
On és l’estàtua de la llibertat de Martorell?
*Aquest text fou publicat aquest passat maig'09 al portal Joescric inclós en la sèrie "Dos somnis".

Prínceps del Polígon




Aquell dia vaig veure els seus rostres mentre sortia d'una malaurada entrevista. El Nowhere no és un desert. El Nowhere no és una platja abandonada i buida. El Nowhere no és una inhòspita carretera recta i llisa dels EE.UU. El Nowhere no és un port esportiu abandonat amb les barques amarrades esperant l'estiu. El Nowhere no és un barri d'oficines buides. No és una ciutat judicial amb funcionaris grisos. Tampoc és un hipermercat als afores de la gran ciutat. Ni un centre comercial de multisales i de multicines.
El Nowhere pot ser l'extraradi. El Nowhere és un polígon enmig d'una carretera secundària.
He vist els seus rostres. Sortia d'una entrevista i he pensat que em podriria entremig d'aquell infern de naus industrials. Llavors els he vist. Fumaven fora de l'oficina. Elles jugant nervioses amb els politons del mòbil i ells mirant l'infinit intentat aturar l'últim instant abans d'entrar en aquella nau.

Cent teleoperadors contestaran devotament les trucades de clients enutjats per una tarifa rància. Dues centes dones de la neteja es distribuïran per deixar tot net aquells palaus industrials. I cinquanta operaris marxaran amb l'últim autobús cap a casa.

Avui els he vist, els prínceps del polígon i he desitjat fugir del seu reialme.


De la voracitat del món...

Escrit publicat per primer cop a Nàufragiobrer el dia 18 -03 -09
Té quelcom que m'atrapa i l'he volgut recuperar per aquest bloc...




Hi ha dies que el món se m'escapa com un salvatge animal.
L'intento atrapar però és més veloç que un huracà enfurismat.
Corro rera seu, fins que caic a terra cansat
i penso amb la quantitat de dies, hores i mesos que he perdut intentant atrapar aquell ritme...
El món ens imposa un ritme. I sovint sento que no l'atrapo.
El meu cap va més lent que qualsevol panell informatiu d'un aeroport,
on sembla que els horaris, sortides, arribades i cancel·lacions s'intercalen sense pausa a un ritme vertiginós.
Hi ha dies que m'acaparen un munt d'idees, somnis, neguits, problemes, records, frustracions, pors i veig com canvien ràpidament les notícies i com els posts dels blogs que vull sovintejar s'actualitzen i encara no he sigut capaç d'escriure'ls-hi un comentari.
Entro al llibre de les cares i veig com la vida dels meus parents, amics, coneguts, ex-companys de feina s'actualitzen d'una forma accelarada i de sobte una amiga es casa i una altre amiga espera un fill...
Vull sortir i vull caminar una estona i fugir per un moment d'aquest món voraç que hi ha dies que no entenc. Vull arribar vora el mar i mirar-me'l.
És hipnòtic. M'atrapa mirar-lo. Els pensaments i records corren caòticament pel meu cap. Penso amb tot allò que he fet, que he viscut i em ve el cap el que em va dir una companya d'un curs, una companya que es deia E, E d'Esperança. Em va explicar que durant molts anys havia vist passar pels seus nassos com la vida de parents i coneguts evolucionava i canviava i ella seguia estancada 8 hores tancada en una botiga sense que li passés res d'especial, sentint-se espectadora de la vida dels altres. Com si la vida fos una pel·lícula i ella no en participés. I llavors E va trobar una oportunitat per canviar i va voler canviar. Fa temps que cerco alguna oportunitat però el temps és tant ràpid que a vegades no sé trobar-la. Com va dir algú...el temps és efímer com les fruites de l'arbre.El temps és tan ràpid com el món voraç que cada dia se'm cruspeix. I només trobo refugi quan passejo pel bosc i quan miro sense pressa el mar.



Somnis de fum



Somiava
atrapar
el fum
mentre
esperava
el seu pare
a la porta de la fàbrica.
Somiava atrapar-lo com un núvol fugisser...
I en aquell núvol hi anaven totes les paraules dels seus somnis.
Vet aquí que un dia va deixar d'esperar el seu pare a la porta de la fàbrica.
Va marxar. Lluny. I aquell núvol el perseguia com un estrany espectre.
Molts anys després va tornar i el seu pare l'esperava en un banc. La seva mirada s'havia perdut.
- Què mires pare?
- No veus el núvol?
- No em veig cap.
- De petit sempre n'havies vist un...
- No, no el consegueixo veure...
- Què carai mires pare?
- El somnis del fum. No sents la vella sirena?
- No, no la sento.
- No sents res, perquè ja no m'escoltes. No temps temps de pensar en res, d'escoltar en res, de creure en res...
- De què carai em parles?
- Dels somnis d'un fum que ja no tornarà.
I vaig marxar. I quan vaig tornar el meu pare i el seu fum ja no hi eren. Aquella xemeneia feia anys que havia deixat d'escopir cendres. Feia anys que havia deixat d'escopir somnis, somnis de fum.
I de sobte vaig veure un núvol. I vaig sentir un esclat dins meu. I va començar a ploure. I vaig sentir que l'aigua va mullar les llàgrimes d'uns somnis que ja no tornarien.