dilluns, 25 de maig de 2009

Somnis de fum



Somiava
atrapar
el fum
mentre
esperava
el seu pare
a la porta de la fàbrica.
Somiava atrapar-lo com un núvol fugisser...
I en aquell núvol hi anaven totes les paraules dels seus somnis.
Vet aquí que un dia va deixar d'esperar el seu pare a la porta de la fàbrica.
Va marxar. Lluny. I aquell núvol el perseguia com un estrany espectre.
Molts anys després va tornar i el seu pare l'esperava en un banc. La seva mirada s'havia perdut.
- Què mires pare?
- No veus el núvol?
- No em veig cap.
- De petit sempre n'havies vist un...
- No, no el consegueixo veure...
- Què carai mires pare?
- El somnis del fum. No sents la vella sirena?
- No, no la sento.
- No sents res, perquè ja no m'escoltes. No temps temps de pensar en res, d'escoltar en res, de creure en res...
- De què carai em parles?
- Dels somnis d'un fum que ja no tornarà.
I vaig marxar. I quan vaig tornar el meu pare i el seu fum ja no hi eren. Aquella xemeneia feia anys que havia deixat d'escopir cendres. Feia anys que havia deixat d'escopir somnis, somnis de fum.
I de sobte vaig veure un núvol. I vaig sentir un esclat dins meu. I va començar a ploure. I vaig sentir que l'aigua va mullar les llàgrimes d'uns somnis que ja no tornarien.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada