dilluns, 25 de maig de 2009

Prínceps del Polígon




Aquell dia vaig veure els seus rostres mentre sortia d'una malaurada entrevista. El Nowhere no és un desert. El Nowhere no és una platja abandonada i buida. El Nowhere no és una inhòspita carretera recta i llisa dels EE.UU. El Nowhere no és un port esportiu abandonat amb les barques amarrades esperant l'estiu. El Nowhere no és un barri d'oficines buides. No és una ciutat judicial amb funcionaris grisos. Tampoc és un hipermercat als afores de la gran ciutat. Ni un centre comercial de multisales i de multicines.
El Nowhere pot ser l'extraradi. El Nowhere és un polígon enmig d'una carretera secundària.
He vist els seus rostres. Sortia d'una entrevista i he pensat que em podriria entremig d'aquell infern de naus industrials. Llavors els he vist. Fumaven fora de l'oficina. Elles jugant nervioses amb els politons del mòbil i ells mirant l'infinit intentat aturar l'últim instant abans d'entrar en aquella nau.

Cent teleoperadors contestaran devotament les trucades de clients enutjats per una tarifa rància. Dues centes dones de la neteja es distribuïran per deixar tot net aquells palaus industrials. I cinquanta operaris marxaran amb l'últim autobús cap a casa.

Avui els he vist, els prínceps del polígon i he desitjat fugir del seu reialme.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada