dilluns, 25 de maig de 2009

De la voracitat del món...

Escrit publicat per primer cop a Nàufragiobrer el dia 18 -03 -09
Té quelcom que m'atrapa i l'he volgut recuperar per aquest bloc...




Hi ha dies que el món se m'escapa com un salvatge animal.
L'intento atrapar però és més veloç que un huracà enfurismat.
Corro rera seu, fins que caic a terra cansat
i penso amb la quantitat de dies, hores i mesos que he perdut intentant atrapar aquell ritme...
El món ens imposa un ritme. I sovint sento que no l'atrapo.
El meu cap va més lent que qualsevol panell informatiu d'un aeroport,
on sembla que els horaris, sortides, arribades i cancel·lacions s'intercalen sense pausa a un ritme vertiginós.
Hi ha dies que m'acaparen un munt d'idees, somnis, neguits, problemes, records, frustracions, pors i veig com canvien ràpidament les notícies i com els posts dels blogs que vull sovintejar s'actualitzen i encara no he sigut capaç d'escriure'ls-hi un comentari.
Entro al llibre de les cares i veig com la vida dels meus parents, amics, coneguts, ex-companys de feina s'actualitzen d'una forma accelarada i de sobte una amiga es casa i una altre amiga espera un fill...
Vull sortir i vull caminar una estona i fugir per un moment d'aquest món voraç que hi ha dies que no entenc. Vull arribar vora el mar i mirar-me'l.
És hipnòtic. M'atrapa mirar-lo. Els pensaments i records corren caòticament pel meu cap. Penso amb tot allò que he fet, que he viscut i em ve el cap el que em va dir una companya d'un curs, una companya que es deia E, E d'Esperança. Em va explicar que durant molts anys havia vist passar pels seus nassos com la vida de parents i coneguts evolucionava i canviava i ella seguia estancada 8 hores tancada en una botiga sense que li passés res d'especial, sentint-se espectadora de la vida dels altres. Com si la vida fos una pel·lícula i ella no en participés. I llavors E va trobar una oportunitat per canviar i va voler canviar. Fa temps que cerco alguna oportunitat però el temps és tant ràpid que a vegades no sé trobar-la. Com va dir algú...el temps és efímer com les fruites de l'arbre.El temps és tan ràpid com el món voraç que cada dia se'm cruspeix. I només trobo refugi quan passejo pel bosc i quan miro sense pressa el mar.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada