dilluns, 23 de novembre del 2009

Versos de gebre, flors de tardor

I
Abraça'm tardor
abans que se'm rovelli l'ànima.
Cauran les pors
com les fulles de l'arbre.
II
Em podreixo com una flor
ara que ve novembre.
He vist llàgrimes rodolant pel teu cos.
He vist llàgrimes de gebre.
III
Abraça`m ara que cau la tarda.
Abraça`m com un suau mandala.
Cauran les pors com fulles de novembre.
Si poguessim renéixer com flors de tardor...
Però la nit cau rotunda i severa
i només ens queda una tímida alba
coberta encara de foscor i gebre.

Gabriel Boloix
Vet aquí els versos que presento per participar de nou en un dels jocs literaris del blog de Jesús M.Tibau. En aquest cas es tracta del joc literari nº133 que consisteix a escriure un poema de la tardor d'un mínim de 5 versos.

Un haikú inspirat en uns versos d'aquest bloc...


Que bonic és pensar que allò que escrivim pot inspirar altres versos i paraules.
En el seu dia, la poeta de St.Boi Carme Raichs em va comentar que després de llegir el poema "Postals de l'Índia" que vaig penjar en aquest bloc, li varen inspirar uns versos per un haikú...
Haikú de l'Índia
Enmig del caos
un te fumeja el dia
i, sense presses.
Carme Raichs
Aquí teniu l'enllaç si voleu llegir el poema que va inspirar aquest haikú:

El far de Berlín


L'ànima de Berlín no era el seu mur.
L'ànima de Berlín era un far
que es pot veure des de qualsevol
punt de la ciutat, i que de nit
mostra unes llums
que acompanyen els vells solitaris
cap a casa.


La Fernsehturm s'alça victoriosa
prop de l'Ajuntament Roig,
i on Neptú és el rei d'una font més
d'una metròpoli colpejada per la història
i que s'aixeca cada matí sota la seva empara.

L'ànima de Berlín no era un mur,
l'ànima de Berlín era una vella torre
de televisió,
un símbol més pels berlinesos de l'est,
unes llums curioses pels berlinesos de l'oest.


Tots anhelaven que algún dia pujarien junts
a dalt del far i contemplaríen lliures la ciutat.

I va arribar aquell dia i tots, de l'est i de l'oest
pogueren contemplar junts els 360 graus
de la seva metròpoli, del seu món sense murs
ni vergonyes, només una ciutat al seus peus.

Varen caure els murs i les vergonyes
però el vell far segueix contemplant
el pas de les grues que han obert nous camins.

El vell far de Berlín segueix il·luminant cada nit la ciutat.


*Un post escrit pensant en els 20 anys de la caiguda del mur, però sobretot pensant en el record d'una ciutat que vaig trepitjar quatre anys enrere.



El somriure d'Estambul

Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Moren cada nit i potser també
s'aixequen amb les seves misèries
i amb les seves mancances.
Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Avui he somiat que em passejava pel vell basar.
La llum del capvespre cau sobre el Màrmara.
Diuen que Estambul sempre somriu,
potser a Orient, potser a Occident
potser a nosaltres mateixos
sense pressa per arribar a enlloc,
immòbils com la Torre de Leandre
voldríem viure una altre vida en un altre lloc,
en un altre espai, a un altre ritme...
Un fort fred et glaça la cara i penses que...
Hi ha ciutats que viuen només
en els nostres somnis.
Hi ha somriures que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha instants que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha cendres que reneixen cada nit
en els nostres somnis.

Algunes notes...


La vida a vegades ens porta per uns camins que no sempre volem passar i per això no sempre és fàcil trobar el temps per dedicar-se a l'art d'escriure.
Ara recordo que just fa any hi va haver el tancament i desaperició del Grup Senar.
En vaig deixar constància en el següent post:
http://naufragiobrer.blogspot.com/2008/12/una-fruita-corcada-grup-senar.html
Allò va ser un cop dur per aquells que hi havíem dipositat les esperances. Afortunadament el darrer any, en els darrers mesos vaig decidir fer petites cosetes per no perdre la il·lusió amb el tema literari. Ahir mateix li comentava a un amic que escriu i pinta, que quan t'agrada alguna cosa sempre hi tornes. I afortunadament, tot i els alts i baixos de la vida i he tornat, de forma tímida...
Enguany he seguit col·laborant amb la publicació de la marató poètica anual de Poesia en acció, col·laboracions amb el Lletraferida (butlletí de l'Ajelc) i amb el fanzine Malalletra, el pròxim, properament dedicat a la natura.
La vida electrònica literària a vegades dóna satisfaccions i he intentat mantenir actualitzats els tres blocs que vaig crear de caràcter cultural (Nàufrag i obrer), literari comarcal (Lletres i paisatges) i el poètic personal (Escrits del fum).
Justament a través d'Escrits del fum, un parell de poemets varen formar part del petit recull "Totes les baranes dels teus dits", fet del qual m'en vaig fer ressò tant en el blog Nàufrag com a Escrits i que va quedar constància en els següents posts:
Aquestes són algunes de les petites cosetes literàries que he anat fent al llarg d'aquest any. Comentar la meva col·laboració en un relat col·lectiu que després de moltes dificultats i mesos es va poder penjar el blog d'Històries veïnals. El relat es diu "Ningú mai va saber qui era Lady Tupper" i està escrit amb altres blocaires. Aquí teniu l'enllaç:
També he revisat algún material, bona part del qual, relats i poemes foren penjats a Relatsencatalà i a Joescric. He revisat el material antic i els he agrupat en reculls de relats i poemes...que a partir del 2010 m'agradaria fer l'intent que alguna coseta es pogués publicar.
Vet aquí només algunes de les petites cosetes que ha donat literàriament parlant el 2009.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Les ombres del riu


Les ombres del Riu...

Cada 31 d’Octubre
les ombres tornen al riu
silencioses es mouen
i rellisquen damunt els corrents.
Hi ha qui diu que cada 31 d’Octubre
el riu és més lluent
i just aquell capvespre un fort vent
ens fa estremir la ment.
Les ombres tornen al riu
indiferents al brogit del món
I es banyen i riuen i fan cridòria…
I la seva remor ens arriba per recordar-nos
que no oblidem
que un dia
Nosaltres també serem
Ombres.
Gabriel Boloix