Capvespres de llum i de sorra...

Hi ha capvespres de llum i de sorra

La teva llum m'acompaya de sobte

però també fuig com l'aigua que s'apropa

vora la platja buida i sola.

Ens creiem infinits com els cossos celestes

que observem des de la sorra.

Som efímers com els castells

que s'ensorren.

Som instants d'un món que ens devora.

Però aquest instant

simplement

és el nostre.

Astres i llunes

Astres
Què s'amaga rere dels astres?
Potser s'amaguen dotze signes
que contemplen el nostre ridícul destí
en un món encara més ridícul.
I la bruixa bona els estudia
per dictaminar l'objectiu
de les nostres vides
i ens transmet la seva energia;
mentre tu i jo ens petonegem sense manies
i contemplem meravellats:
el cel, els estels, la nit.
I en aquest escampat,
els nostres cossos ardents oloren
el bosc, l'herba i el pol.len.
I de retorn a ciutat,
només hi ha flors mortes
i la gent només olora ciment barat.
I arriba l'hora del comiat:
els nostres cossos s'adormen
i els dels astres no ho fan mai.

Tots els matins del món...

Tots els matins del món...

ja no sé qui sóc

ja no sabem qui som.

Som només petjades sense retorn.

Tots els matins del món...

Les ones de la mar

contemplades des del finestró

d'una casa on hem cercat

la fràgil melodia d'un món en extinció.

Tots els matins del món...

Escolto el teu mar...

El teu cello va sonant

mentre el sol ens va acaronant.

Però un dia el cel es va enfosquir

i vas decidir no tocar.

La vella rutina del matí

es va trencar en un instant.

Però un dia vas fugir

i em vaig començar a ofegar.

Encara sento la bella melodia cada matí

sento com impregna cada instant.

No entenc com vas fugir

deixant el que m'és t'estimaves vora el mar...

El vell cello és un vaixell abandonat

sembla un veler desballestat.

Potser per això he decidit cremar

el teu vaixell abandonat.

Les seves cendres guardaran

les seves notes matinals.

I m'aixeco de bon matí

i encara et veig allà tocant

és un espectre que em persegueix

i m'acarona de tant en tant.

Tots els matins del món

Tots els matins del mar

cerco el teu món

enmig dels meus somnis

em sento tan petit

recordant el teu món

ofegat enmig de les teves notes

dels meus naufragis

dels nostres morts.

"Tous les matins du monde

Chaque matin, la mer

Je sollicite votre monde

milieu de mes rêves

Je me sens si petite

rappelant votre mondenoyé

dans la moyenne de vos notes

Je épaves

de nos morts."

Postals de l'Índia

Envia'm un haikú de l'Índia...

com un sobre de te
el llegiré síl·laba a síl·laba
m'imaginaré tots els colors
que mai podré viure;
enyoraré el teu somriure.

Somiaré que em mullo
enmig d'un Monsó
on no hi ha hores només dies
s'allarguen sense pressa
enmig del caos
d'una ciutat que es desperta
prendràs el te que em vas prometre
i ens sentírem lluny
i sense presses
m'escriuràs un haikú
on somiaré veure't
entremig del riu
de les nostres promeses.

Pluja minsa de Juny

Pluja minsa de juny
Pluja minsa de juny
com un perfum
que tant cops hem anhelat...
Cal segar el blat?

I tot plegat és un estrany
oasi en l’horitzó
estem més aprop d’un penya-segat
que d’un cel blau
que ens reconforti el jorn.

Pluja minsa de juny
com núvols de fum
efímers en l’horitzó…
No està tot lligat?

I tot plegat és un parany
per fer-nos creure en noves llavors
estem més aprop d’un estimball
que d’un mar blau en l’horitzó.

*Fragments del poema "Pluja minsa de juny" del poemari inèdit "Prats de flors negres (vora el mar)"

Marea Negra

I

He perdut tant de temps cercant el nord,
he perdut tant de temps mirant el mar
he perdut tant de temps cercant el foc
que ara visc entre ombres.
He perdut tant de temps cercant el nord,
he perdut tant de temps volent somiar
he perdut tant de temps cercant l’horitzó
que ara visc perdut entre ombres.
No vàrem ser prínceps de cap mar
com volien els nostres progenitors.
Els seus contes ens ofegaren en un oceà
fosc de penombres
I te n’adones que el temps perdut
són petjades que es menja la sorra
confoses com un horitzó que no té perfum

només té ombres.

II
Vaixells embarrancats enmig d’una marea negra

Dies que passen sense glòria ni pena.
Esquitxat fins el moll de l’òs de tanta misèria.
Només l’anhel de tornar a navegar

com un dia de festa.

Notes perdudes en un ascensor...

Notes perdudes en un ascensor...

Les he perdut aquest matí

mentre corria encara amb el son

enganxat a les orelles.

La vella portera diu que n'ha trobat tres

i la veïna de l'àtic no ho diu però en té una altre...

No és bo córrer de bon matí.

Ara ho recordo. Avui feia aire.

La vella portera diu haver-se deixat el portal obert.

I a l'obrir-se l'ascensor una ràfega ens ha cobert

i les notes de la carpeta s'han convertit en núvols

i me les he quedat mirant

com si mai hagués vist volar boles de cotó fluix

i el portal s'ha omplert de papers.

Tothom s'ha menjat una part del meu cotó fluix.

Vull dir de les notes perdudes en l'ascensor.

Avui de bon matí he pensat que la pluja de papers

potser ha sigut un somni...

I potser no val la pena jugar a ser detectiu.

Hi ha instants a la vida que són com una ràfega de vent

i no saps mai si la pluja de papers són fragments

d'un somni que es va esvair amb la mateixa rapidesa

com ho fan les ràfegues d'aire que són fugaces com el temps.

Àsia Roja

Àsia roja, Àsia blanca.
Mosaic de cultures immens.
No és fàcil descriure
tot el què hi tens:
Un Japó tecnificat,
Una Xina superpoblada
que somriu a Occident
mentre s’oblida
de les matances d’estudiants a ‘Tianan men’;
Un Tibet ocupat;
una Thailàndia de putetes barates;
una Índia on encara hi ha clans i castes;
I més amunt, els Talibans
que imposen la seva llei

amb el Corà a la mà.

*Poema publicat sota el títol d'Oda Asiàtica en el primer recull de la Marató del col·lectiu Poesia en acció. Enguany la Xª edició a l'Ateneu Barcelonès el dissabte 20 de juny.