Nens contra la boira

[Segons Montserrat Vilardosa, fotografia feta pel Felip Asensio. "Nens de Botswana". Magnífica foto extreta del blog de la Clidice "Un tel als ulls"]
El passat dia 20 - N es va celebrar el Dia Mundial de la infància i dels drets de la infància. En homenatge a aquest dia un servidor recupera un poema escrit fa uns mesos:

Nens contra la boira

Jugava amb el seu amic de la boira
Els altres nens ja eren cadàvers entre la sorra.
Somiava construir mil torres amb en…
Uthingam, Uthingam, el rei de la boira!
Uthingam, Uthingam, l’amic de la boira.
Amb un ganivet es podia tallar l’aire.
Els nens ja no jugaven entre la sorra.
Els vells ja no somiaven en mil torres
I no entenien com l’últim nen jugava amb en…
Uthingam, Uthingam, el rei de la boira!
Uthingam, Uthingam, l’amic de la boira.
Les bombes han cosit a trets els poblats del desert.
L’Humanitat ha perdut de nou els estreps
I l’últim nen juga entre la boira…
Somia un món en pau
Un món on no hi hagi boires.
Sa mare crida esglaïda: On vas?!
I el fill contesta: a jugar amb l’amic de la boira.
Torna, fill meu, torna! No hi ha amics en la boira!
No vulguis acabar com els altres nens
coberts de sang per les discòrdies
d’un món de sords i de covards
sense diàleg ni pietat.
Potser l’ultim nen no tornarà.
En el seu cap ja no hi ha bales ni bombes.
Viu en un món d’infants i de contes.

Somia amb paisatges després de la tormenta
on els deserts siguin prats
i els pous, rius abundants
d’aigua neta que purifica l’ànima.
Ha somiat amb mil nens contra la boira.
Ha somiat que un bell dia d’estiu
tornen els pares i els oncles,
la mares surten a rebre’ls
i es celebra una gran joia
la treva és possible i la pau duradora.
La boira s’esvaeix com un somni en la penombra.
El seu amic Uthingami comença a ser un vell, vell conte.
Tots els nens juguen de nou enmig de la sorra.
Tots els nens lluitaran de nou, si cal, contra la boira.

G.Boloix

(Poema inèdit del 2009 que forma part del poemari "Paisatges després de la tempesta. Aquest poema en prosa podia estar dedicat també al nens de Palestina, del Sàhara Occ. o de qualsevol conflicte endèmic del món. El nom d'Uthingam de fet és un homenatge al personatge d'Uthingami, el rei de la boira, un conte infantil que molta gent de la meva generació va llegir en la col·lecció "Els grumets de la Galera" i l'autora n'era Mercè Canela Garayoa)

Bressol de tardor

Bressol de tardor

(mil fulles típiques)

L'Òliba ja no ens mira.

La sargantana ja no fuig.

L'eriçó s'ha perdut entre mil herbes.

Els insectes se'ls ha menjat la terra.

********
La terra de novembre
només acull llavors
que somien ser fruits d'abril.

******
I entremig d'aquesta terra
sento la solitud d'un bosc de novembre
carregat de boira i de silenci.

I entremig d'aquesta terra
trepitjo les fulles seques com cada any
l'etern quadre de la dictadura de la foscor.


I entremig d'aquelles fulles vull fruir d'un silenci,
d'una olor, com si el món s'hagués aturat
i només hi fossim tu, jo i aquestes fulles mortes.

Voldria embolcallar-m'hi com si fos un bressol
i sentir entremig de la boira,
un instant efímer de pau i de llum de tardor.

**********
Tristament hem oblidat els mil colors de les fulles.
Som fills de les presses. Encegats de foscor
hem oblidat la llum que també desprèn
un tímid matí de tardor.
G.Boloix

Tota la sal

Tota la sal

com si fos una melodia

em retorna nit i dia

i em cou les ferides.

Tota la sal
que va impregnar
la meva pell
després d'un naufragi
seran cicatrius
que arrossegueré
fins a vell.

La vida és sal
i pebre
i instants de llum
i dosis de sucre,
no gaire,
i un vi amarg
que es torna fosc
com els anys;
que anem acceptant
que tot allò que ens cou
i ens commou
ja no ens fa cap dany
perquè la sal que ens feia viure
i ens feia remoure les ferides
la incorporem com una pell morta
que arrosseguem amb els dies,
amb el temps i amb els anys.
G.Boloix

Sota la lluna (retorn)

Els següents versos són un comentari poètic que un servidor li va deixar com a resposta a un bonic poema de Noves flors: http://florsnovesflors.blogspot.com/2010/10/arbre-de-lluna-iv.html

(El post és una delícia i els comentaris poètics de la resta de blogaires també)

Sota la lluna (retorn)

I tornaré a casa

impregnat per l'olor del mar

i ens espolsarem la sorra

i observarem atònits una flor

coberta de llum

de lluna plena

que la contemplarem en silenci.

Malalletra Àvies

Laia Calvet, dissenyadora gràfica i editora del fanzine "Malalletra" ens ha fet saber que ja s'ha editat el nº22 dedicat a les àvies.

Un fanzine absolutament artesanal amb dibuixos, petites joies, poemes i textos.

Un servidor hi participa amb el poema "Una fàbrica" que fa pocs dies vaig tornar a penjar en forma de post.

Aquest i altres fanzines es podien trobar fins ara a algunes llibreries com la Laie del CCCB.+info a:

http://malalletra.tumblr.com/post/1337776447/ja-es-a-la-venda-finalment-el-22-numero-de

Teixits de llum

(extret de la xarxa - foto muestrarios textiles Agulló)

Teixits de llum

memòria del fum

rera de cada color

s'amaga l'esforç

de mil vides

de mil històries

potser anònimes

potser simples

potser efímeres

com ho és el seu record

que ens torna

com un intens perfum.

G.Boloix

Telers de l'oblit/ La fàbrica

[reconstrucció d'un teler]

(foto Iª Festa del Modernisme. Colònia Güell. 2001)

I

Telers de l'oblit

No he conegut mai el soroll de la selfactina

ni potser mai sabré que és el batà ni una contínua

però porto dins meu les vides

de tantes persones anònimes

que varen viure l'imperi del fum.

Fa temps que la gent ha oblidat l'estrèpit

dels telers i ningú sap el que és

treballar aprop de la borra de la filatura;

aquella sensació d'ofec i d'amargura

i la necessitat de seguir d'endavant.

Els nous temps creen nous obrers

amb d'altres xantatges i amargures

i també petits moments de dissabte i dolçura

i qui ho sap, potser, la mateixa sensació d'ofec

que no s'atura

i també la necessitat de seguir endavant.

Avui em venen imatges de color sèpia

i sento la pressa dels obrers quan senten la sirena

avui són avis o potser ja són cendres

i només sento la fressa dels plataners que mou el vent

quan torno de nit i ja no hi ha obrers ni sirenes.

I torno al meu petit món

convertit en museu per turistes i arquitectes

que meravellats contemplen el que fou

un petit oasi, una terra promesa.

Intentaran comprendre la història.

I potser s'oblidaran que al darrera hi ha

els artífexs de la intrahistòria

d'un món de fum i de telers

que s'ha perdut en el temps.

(2010)

fotografia obrers fàbrica Colònia Güell, principis S.XX

II

Una fàbricaSent el so dels telers en la seva memòria.
Fa temps que van desaparèixer.
La fàbrica va ser el pare, la mare i un nen
que plora perquè no vol treballar i vol anar a l’escola.
La fàbrica és el record d’un avi i d’una àvia
que asseguda en un banc veu com el temps
se li esmicola.
La fàbrica és un poema d’en Martí Pol.
La fàbrica és un arcaisme.
Ara cal dir empresa.
Queda més internacional. Fa més modern.
Ara la gent va depressa. Ara tot es ven.
Ara hi ha coses que desapareixen
I no saps perquè.
Ara hi ha gent que vol recuperar la memòria.
Hi ha un jove que no sap la història.
Hi ha coses que són ruïnoses i no interessen.
La fàbrica va ser el pare, l’avi i l’àvia;
convertits ara en versos d’un mal poema
de fàbriques, d’empreses i d’obrers que ho seran sempre
i de records que es perden amb el temps
com el so inconfusible d’aquells telers
que deixaren de funcionar fa molt de temps.
(2002)G.Boloix.

*El segon poema "Una fàbrica" fou publicat en el seu moment com a post el dia 28 - 06 - 2010. És un text antic que ja fou publicat en el seu moment en d'altres circumstàncies. Avui li he sumat el text "telers de l'oblit" que potser en el futur formaran tots un sol poemari.
*Amb aquests poemes us convido a conèixer més d'aprop del món d'on vinc i a convidar-vos a la Xª Festa del Modernisme de la Colònia Güell (15-16-17 d'Octubre 2010). En el següent enllaç teniu tota la informació:http://www.santacolomadecervello.org/agenda/festamodernisme/festamodernisme2010.htm

Volàtil (instants típics de tardor)

(Imatge trobada a elquaderngris.cat)

Volàtil

(instants típics de tardor)

Tot ve de la següent frase: ¿Chi non ha sentito fragile in mezzo a una tempesta di pomeriggio in cui le persone sono come le foglie piccole figure in un mondo instabile? (¿Qui no s'ha sentit fràgil enmig d'un temporal de tarda on les persones són figures diminutes com fulles caigudes d'un món volàtil?)

I

Fressa dels arbres

vent de capvespre

sentir que la vida

és un sospir

que passa depressa.

II

Alè de vent de capvespre

mentre escombra

carrers de tardor

pluja persistent

inici de la dictadura

de la foscor.

III

Tanco els ulls

mentre sento el degoteig

de la pluja,

la fressa del vent,

les últimes pases de la gent;

tanco els ulls

i em vull sentir

volàtil

mentre torno a casa

vull oblidar les misèries

i grandeses

del nostre món fràgil.