diumenge, 20 de juny de 2010

Illes de Sol (i altres fragments improvitzats)


1
Cerco...
Illes de sol
on la llum sigui plàcida
i benigne
per fugir del desconsol.

2
Hi ha oasis
que estan coberts
per somnis i malsons.
Crido! Estic despert!
Sobrevisc
entre instants del desert
i una platja de taurons.
3
Sempre plou en els nostres malsons
com una ciutat de Blade Runner.
No somiem ovelles elèctriques
només platges boniques i desertes.
4
Bevent silenci
com els camins de Ramallah.
Sovint em sento decrèpit
i vull creure en l'esperança.
5
Les llàgrimes del naufragi
s'assecaren de cop.
El pas dels dies ens fa més fràgils
però també més forts.
6
La fúria d'en Kurt
eren somnis amargs
eren criatures i visions
trist presagi d'aquest món.
7
Oh mare-pop
tu que ho saps tot...
Pressiones els teus fills
fins a la mort.
No te n'adones que cal un món millor?
Deixa que els teus fills s'alliberin de debò.
8
Oh destí de la meva vida
ofegat en un fosc oceà.
Oh si pogués sobreviure
i travessar tots els oceans
per arribar en una dolça illa
coberta de pau i tranquil·litat.
9
Els fills de l'abisme
no miren l'horitzó.
No tenen reialme
on jeure's en un racó.
Hipoteques i deutes.
Valors pervertits.
Els seus pares els volien prínceps
i són fills dels neguits
d'un món que els devora
sense escrúpols;
només vampirs.
10
Aquest país tan boig i tan nostre
tan hipòcrita i mesquí...
Només sap vendre derrotes
i no sap vendre un nou destí.
11
Oloro la terra dels vençuts
que surten cada matí de casa.
Olora la terra dels descreguts
que anhelen una altre causa,
que anhelen creure en quelcom millor
potser una altre esperança...
12
Ploro per Sunio
i per tots els Déus oblidats com Poseidó.
Avui els Déus són figures de Museu.
Alliberats de la tirania del Dogma
ja no creiem en res,
sovint, ni en nosaltres mateixos.
Si poguessim creure en un Nou Horitzó
i no sentir que viatgem cap al No-Res.
13
Torno de Saturn.
Torno a l'etern món-brossa.
Ja no sóc un noi Erasmus
i la vida potser és seriosa.
Encara guardo un secret
de l'última nit de Carnaval.
Tothom el va cremar el dijous llarder
jo el vaig salvar del Dimecres de Cendra
on abans tot era possible
i ara tot és tenebra.
14
Obriré la capsa de Pandora
on els somnis perduts
són una il·lusió.
Sentir-me viu a tothora
enmirallat d'aquella il·lusió.
El pas del temps no té pausa ni hora
i els somnis són somnis.
Res té aturador.
15
Cases de compassió.
Ànimes perdudes.
En un món d'abismes
Tothom té dret a un nou horitzó.
16
Al final dels dies
només silenci, pols.
I el fum d'antigues vides.




G.Boloix

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada