divendres, 18 de juny de 2010

Mai no arriba...


Mai no arriba...

(improvitzant un text naïf pre-estiuenc)

L'estiu que mai no arriba...
La capacitat de somriure
l'hem perduda en un abisme
o en un penya-segat
on només hi ha vaixells embarrancats.

El caliu que vols reviure...
és un record d'infant
que intenta sobreviure
de l'abisme dels records;
el d'una tarda avorrida d'estiu...
(quan hi havia temps per avorrir-se)
el d'una Nit de St.Joan
(quan hi havia ganes de divertir-se)
el d'un passeig després de sopar
(quan no hi havia pas son)
el d'un berenar en una font
(quan hi havia fonts
i no excavadores ni urbanitzacions)

L'estiu que mai no arriba...
La capacitat de viure
i no només sobreviure.
I quan arribi serà fugaç i efímer...

La capacitat d'emocionar-se
mentre sents que el món no tot és un abisme,
mentre sents que el teu món és un intens hivern
que no finalitza, és un estiu que no arriba...

L'estiu és un record llunyà que a voltes s'oblida.
És un instant necessari per sobreviure.

1 comentari:

  1. De l 'estiu, a vegades penso que només és estiu del tot quan som infants. M'has fet recordar aquest pensament.

    A veuee si retrobem els estius de veritat.

    ResponElimina