Mandala

Cerco un mandala
Una nova mirada
La ment lliure i clara
Cerco un mandala
Vull aire pur en la teva mirada
La ment lliure i sana
Cerco un racó a dalt del món…
Sí, sé que hi ha un racó per nosaltres
No em diguis on…no sé on…
Només sé que hi és.
I és efímer com el mandala.
Però sé que ens espera
quan s’acaba la tarda.

G.Boloix (del poemari inèdit "Rastres i camins")

Una fàbrica

fotografia obrers fàbrica Colònia Güell, principis S.XX

Una fàbrica
Sent el so dels telers en la seva memòria.
Fa temps que van desaparèixer.
La fàbrica va ser el pare, la mare i un nen
que plora perquè no vol treballar i vol anar a l’escola.
La fàbrica és el record d’un avi i d’una àvia
que asseguda en un banc veu com el temps
se li esmicola.
La fàbrica és un poema d’en Martí Pol.
La fàbrica és un arcaisme.
Ara cal dir empresa.
Queda més internacional. Fa més modern.
Ara la gent va depressa. Ara tot es ven.
Ara hi ha coses que desapareixen
I no saps perquè.
Ara hi ha gent que vol recuperar la memòria.
Hi ha un jove que no sap la història.
Hi ha coses que són ruïnoses i no interessen.
La fàbrica va ser el pare, l’avi i l’àvia;
convertits ara en versos d’un mal poema
de fàbriques, d’empreses i d’obrers que ho seran sempre
i de records que es perden amb el temps
com el so inconfusible d’aquells telers
que deixaren de funcionar fa molt de temps.

G.Boloix.

Set camins i la font...

La font del set camins

ja no raja aigua fresca.
Lloc de pas de pelegrins,
d'il·lusions; d'aigua neta.

La font del set camins
entre el bosc i la ginesta.
Avui és un mite més
entre historiadors i gent experta.

Si pogués sentir la font
com ho van fer els meus ancestres.
Sentir el caliu suau del capvespre
entre berenars, jocs i un toc silvestre...

Si pogués sentir la font,
record perdut de la infantesa.
De sobte em sento sec i erm
com un riu sense cabal
després d'una tempesta.

Si pogués jeure un instant
entremig d'herba fresca
escoltant el degoteig de la font
fugint d'un món d'estúpides presses.


La font del set camins
ja no raja aigua fresca.
Em sento un immens desert
enmig d'un estiu càlid sense tempestes.

I en la meva ment la font segueix brollant
com ho ha fet sempre...
Tinc por d'oblidar aquest record
d'il·lusions, jocs, somnis i dies de festa.

G.Boloix

Cendres del silenci

Seguim les cendres del silenci

després d'un dia de foc.

Fugint de les ombres

que ens atrapen

fins que es fa fosc.

Illes de Sol (i altres fragments improvitzats)

1

Cerco...

Illes de sol

on la llum sigui plàcida

i benigne

per fugir del desconsol.

2
Hi ha oasis
que estan coberts
per somnis i malsons.
Crido! Estic despert!
Sobrevisc
entre instants del desert
i una platja de taurons.
3
Sempre plou en els nostres malsons
com una ciutat de Blade Runner.
No somiem ovelles elèctriques
només platges boniques i desertes.
4
Bevent silenci
com els camins de Ramallah.
Sovint em sento decrèpit
i vull creure en l'esperança.
5
Les llàgrimes del naufragi
s'assecaren de cop.
El pas dels dies ens fa més fràgils
però també més forts.
6
La fúria d'en Kurt
eren somnis amargs
eren criatures i visions
trist presagi d'aquest món.
7
Oh mare-pop
tu que ho saps tot...
Pressiones els teus fills
fins a la mort.
No te n'adones que cal un món millor?
Deixa que els teus fills s'alliberin de debò.
8
Oh destí de la meva vida
ofegat en un fosc oceà.
Oh si pogués sobreviure
i travessar tots els oceans
per arribar en una dolça illa
coberta de pau i tranquil·litat.
9
Els fills de l'abisme
no miren l'horitzó.
No tenen reialme
on jeure's en un racó.
Hipoteques i deutes.
Valors pervertits.
Els seus pares els volien prínceps
i són fills dels neguits
d'un món que els devora
sense escrúpols;
només vampirs.
10
Aquest país tan boig i tan nostre
tan hipòcrita i mesquí...
Només sap vendre derrotes
i no sap vendre un nou destí.
11
Oloro la terra dels vençuts
que surten cada matí de casa.
Olora la terra dels descreguts
que anhelen una altre causa,
que anhelen creure en quelcom millor
potser una altre esperança...
12
Ploro per Sunio
i per tots els Déus oblidats com Poseidó.
Avui els Déus són figures de Museu.
Alliberats de la tirania del Dogma
ja no creiem en res,
sovint, ni en nosaltres mateixos.
Si poguessim creure en un Nou Horitzó
i no sentir que viatgem cap al No-Res.
13
Torno de Saturn.
Torno a l'etern món-brossa.
Ja no sóc un noi Erasmus
i la vida potser és seriosa.
Encara guardo un secret
de l'última nit de Carnaval.
Tothom el va cremar el dijous llarder
jo el vaig salvar del Dimecres de Cendra
on abans tot era possible
i ara tot és tenebra.
14
Obriré la capsa de Pandora
on els somnis perduts
són una il·lusió.
Sentir-me viu a tothora
enmirallat d'aquella il·lusió.
El pas del temps no té pausa ni hora
i els somnis són somnis.
Res té aturador.
15
Cases de compassió.
Ànimes perdudes.
En un món d'abismes
Tothom té dret a un nou horitzó.
16
Al final dels dies
només silenci, pols.
I el fum d'antigues vides.




G.Boloix

Paisatges després de la tempesta

imatges extreta de: http://www.lostlandscapes.com/
Vet aquí un dos textos breus que he cedit enguany pel XI recull de poemes de la Marató de Poesia en Acció 2010.

Paisatges després de la tempesta

Oloro paisatges després de la tempesta
on el fum és efímer
i les cendres eternes.
Somio amb dolços paisatges,
amb treves interminables
amb dies amables
amb brises de pau
i no amb sons de canons salvatges.

Poemes per un món millor...

Fa gairebé més de 10 anys, a través de Joves Escriptors, ens varen convidar a participar en una marató poètica i solidària a favor d'una bona causa. L'entitat que ho organitzava es diu Poesia en Acció i està formada bàsicament per mestres de primària que intenten promoure uns valors entre els alumnes que participen cada any amb un concurs literari de textos solidaris, els guanyadors del qual veuen el seu treball publicat en el llibre. Perquè no sigui un llibre només escolar es convida a poetes de renom i lletraferits com un servidor a col·laborar-hi.

L'entitat promou, entre altres iniciatives l'edició d'un llibre de poemes, benèfic, els beneficis recaptats dels quals serveixen per donar suport a diverses causes solidàries.

Durant gairebé 10 anys m'han convidat en vàries ocasions i només hi he pogut col·laborar l'any 2000, el 2006, el 2009 i enguany. La idea en qüestió és que els poetes que surten publicats en el llibre també puguin col·laborar en la Marató. Només hi he pogut recitar un parell de cops i el darrer any i enguany, els horaris laborals no sempre permeten estar a tot arreu. Tot i així sempre penso que el meu petit gra de sorra hi és present en forma de dos poemes breus.

Enguany la meva col·laboració també és simbòlica però tot i així volia fer-men ressò en aquest espai.

Sovint els que ens agrada escriure hem d'esgarrapar temps per trobar moments per poder-ho fer i també per col·laborar en activitats. Sempre penso que l'esforç val la pena: suposo que per això al darrer mes de maig vaig col·laborar estretament en la 1ª tertúlia poètica del Club de Lectura de la biblioteca Pilarín Bayés i vàrem recitar alguns poemets amb la poeta santboiana Carme Raichs. Si en el seu dia vaig col·laborar en el butlletí Lletraferida de Joves Escriptors, he seguit col·laborant amb el fanzine Malalletra i al darrer any en diverses històries sorgides del món dels blocs:

els jocs literaris d'en Tibau, Històries veïnals i el proper mes de juliol els Personatges Itinerants.

En fi, com va dir un amic meu, la qüestió és anar fent cosetes.

(I en el darrer any algunes d'aquestes col·laboracions o cosetes s'han transformat en 5 llibres col·lectius on el meu minúscul gra de sorra hi és present.)

Perdoneu l'autobombo.

Simplement volia comentar dient que a vegades aquestes petites coses com la col·laboració simbòlica amb Poesia en Acció serveix per aportar un petit gest per fer un món millor.

Els beneficis de la XI Marató són per un internat d'Etiòpia que dotaran de material mobiliari i didàctic per la biblioteca i donaran de menjar 3 cops al dia a 30 nens.

(I l'activitat es realitza aquest dissabte 19/06 al jardí de l'Escola Vila Olímpica de Barcelona de les 11h a les 21h.)

Mai no arriba...

Mai no arriba...

(improvitzant un text naïf pre-estiuenc)

L'estiu que mai no arriba...
La capacitat de somriure
l'hem perduda en un abisme
o en un penya-segat
on només hi ha vaixells embarrancats.

El caliu que vols reviure...
és un record d'infant
que intenta sobreviure
de l'abisme dels records;
el d'una tarda avorrida d'estiu...
(quan hi havia temps per avorrir-se)
el d'una Nit de St.Joan
(quan hi havia ganes de divertir-se)
el d'un passeig després de sopar
(quan no hi havia pas son)
el d'un berenar en una font
(quan hi havia fonts
i no excavadores ni urbanitzacions)

L'estiu que mai no arriba...
La capacitat de viure
i no només sobreviure.
I quan arribi serà fugaç i efímer...

La capacitat d'emocionar-se
mentre sents que el món no tot és un abisme,
mentre sents que el teu món és un intens hivern
que no finalitza, és un estiu que no arriba...

L'estiu és un record llunyà que a voltes s'oblida.
És un instant necessari per sobreviure.