divendres, 5 de febrer del 2010

Terra promesa

(Autora de la foto: Makose. Monte Nebo - Jordània)
Terra promesa
I
Escriuré l'any nou
amb la pols de la terra promesa.
Serà efímera i passatgera.
Com els somnis que moren
en les nostres converses.
II
Plantaré el meu petit gra de sorra
enmig de la foscor
i que d'aquest gra de sorra
en neixin noves llavors.
Plantaré el teu últim somriure
perquè en neixin de nous
oblidant la distància
recordaré la teva claror.
III
Alimentats per comptagotes
vàrem arribar a un immens desert.
Ens creiem vasos comunicants
indispensables i eterns.
Res no ha sigut prou fàcil.
Som efímers i fràgils.
La nostra terra promesa
fou com un tímid alè.
Observa l'horitzó...
Potser ja no ens queda res.
Només pedres a les sabates
de tot allò que hauríem volgut fer.
La pols de la terra promesa
no se l'ha endut el vent.
Seguirà fluctuant
en les nostres converses
com un paisatge més,
d'aquells paisatges que es perden
poc a poc per la ment.
Serem una llegenda urbana
que en parlarà la gent.
Algú buscarà la nostra llavor
que es va perdre fa molt de temps.
Algú escriurà uns nous versos
perquè no se'ls endugui el vent.
G.Boloix

2 comentaris:

  1. Aquests segur que el vent no se'ls endú. Els has deixat aquí, a bon resguard.
    Us admiro, a tots vosaltres que en sabeu tant de plasmar els sentiments en una poema. No en sabré mai (de vegades en faig algun intent, però no en sé).
    Et felicito, m'agrada i molt.
    ;)

    ResponElimina
  2. A mi també m'agrada!
    Isabel

    ResponElimina