Quan cauen les màscares...

Les llàgrimes d'una màscara

són súbtils i brutals

són tan ràpides i efímeres

com un somriure de carnaval.

Moriran en un dimecres de cendra
i enyoraran un dimarts de carnaval
on res perdura per sempre
ni els dies, ni les festes ni els anys.


I somiarem amb un ball de disfresses
on tot sembla lúdic i pervers
i rera la màscara em diràs que m'estimes
i voldré creure que tot plegat és cert
que res és fugaç i oníric
que tot és únic i etern
i quan la màscares caiguin
en portarem unes altres
potser més invisibles, menys súbtils, menys innocents
i ens sentírem orfes d'un estrany, estrany sentiment.
G.Boloix