Cendres de desembre (Bones festes!!)

Cendres de desembre
Tornen a la llar
totes les criatures del món.
Digue’m…com has cremat el teu camí?
Recull les cendres
i no vulguis pretendre
un dolç i meravellós destí.

És massa tard?
Recull les cendres
no serem mai els pretendents
d’una dolça i meravellosa vida.
Tornen a a la llar
tota la gentada del món,
carregats d’il·lusions i també de mentides.
Però hi haurà gent sense llar
ofegats en un fosc oceà
i una vida de naufragis en alta mar.
Per què plores?
Si tu pots tornar a casa…

Però hi ha cases buides sense ningú.
Digue’m…com has cremat el teu camí?
Recull les cendres
les cendres de desembre i queda’t amb mi.
Compartirem les cendres
d’un altre gèlid desembre
somiant amb una nova vida
i amb un nou camí.
Recull les cendres
d’un altre desembre…
Si us plau no ploris
aquesta nit;
diuen que és la nit més alegre
però la buidor em cruspeix
fins el matí.

Recull les cendres de desembre
si us plau queda’t amb mi
aquesta nit.
Somiarem junts una altre vida
Potser un altre destí.
Oh cendres de desembre!
Cendres del meu camí…
Sento com cada nit cremen
i m’acompanyen fins el matí.
Oh cendres de desembre!
Gabriel Boloix

MOLT BONES FESTES!!!

*La il·lustració del post és una foto creada per CPGXK

podeu entrar a la seva galeria de suggerents fotos:

http://www.flickr.com/photos/xurriblog/

Paradisos artificials

Mai tastarem paradisos perennes.
Fulles que cauen, fredor de desembre.
Carrers il·luminats de somnis impossibles,
de mentides disfressades de bons auguris per sempre.

Com gotes d'un oceà i altres haikús improvitzats...

Haikús - blocaires (I)

I

Travessa un immens camp de blat

i en l'infinit,

potser en l'horitzó

veurem des d'on neixen tots els somnis.

II

Cerco una sortida digna

després del naufragi.

Mossega una poma com un bocí de vida.

Frueix d'aquest instant efímer com un oasi.

III

Collonades antigues

foren vistes en tristos periòdics;

perfum d'antigues vides,

venedors de mentides.

IV

He fruït del teu bàlsam

com gotes d'un oceà.

Il·lumina'm com un mandala.

Deixa'm anar mar enllà.

**

Aquests són uns versos improvitzats

que vaig decidir escriure

tot jugant amb el nom

d'alguns blocs.

I qui sap, potser

torno a repetir-ho amb el nom d'altres blocs

perquè francament

hi ha noms de blocs que m'inspiren molt.

Versos de gebre, flors de tardor

I

Abraça'm tardor

abans que se'm rovelli l'ànima.

Cauran les pors

com les fulles de l'arbre.

II

Em podreixo com una flor

ara que ve novembre.

He vist llàgrimes rodolant pel teu cos.

He vist llàgrimes de gebre.

III

Abraça`m ara que cau la tarda.

Abraça`m com un suau mandala.

Cauran les pors com fulles de novembre.

Si poguessim renéixer com flors de tardor...

Però la nit cau rotunda i severa

i només ens queda una tímida alba

coberta encara de foscor i gebre.

Gabriel Boloix
Vet aquí els versos que presento per participar de nou en un dels jocs literaris del blog de Jesús M.Tibau. En aquest cas es tracta del joc literari nº133 que consisteix a escriure un poema de la tardor d'un mínim de 5 versos.

Un haikú inspirat en uns versos d'aquest bloc...

Que bonic és pensar que allò que escrivim pot inspirar altres versos i paraules.

En el seu dia, la poeta de St.Boi Carme Raichs em va comentar que després de llegir el poema "Postals de l'Índia" que vaig penjar en aquest bloc, li varen inspirar uns versos per un haikú...

Haikú de l'Índia

Enmig del caos

un te fumeja el dia

i, sense presses.

Carme Raichs

Aquí teniu l'enllaç si voleu llegir el poema que va inspirar aquest haikú:

http://escritsdelfum.blogspot.com/2009/06/postals-de-lindia.html

El far de Berlín

L'ànima de Berlín no era el seu mur.

L'ànima de Berlín era un far

que es pot veure des de qualsevol

punt de la ciutat, i que de nit

mostra unes llums

que acompanyen els vells solitaris

cap a casa.

La Fernsehturm s'alça victoriosa

prop de l'Ajuntament Roig,

i on Neptú és el rei d'una font més

d'una metròpoli colpejada per la història

i que s'aixeca cada matí sota la seva empara.

L'ànima de Berlín no era un mur,

l'ànima de Berlín era una vella torre

de televisió,

un símbol més pels berlinesos de l'est,

unes llums curioses pels berlinesos de l'oest.

Tots anhelaven que algún dia pujarien junts

a dalt del far i contemplaríen lliures la ciutat.

I va arribar aquell dia i tots, de l'est i de l'oest

pogueren contemplar junts els 360 graus

de la seva metròpoli, del seu món sense murs

ni vergonyes, només una ciutat al seus peus.

Varen caure els murs i les vergonyes

però el vell far segueix contemplant

el pas de les grues que han obert nous camins.

El vell far de Berlín segueix il·luminant cada nit la ciutat.

*Un post escrit pensant en els 20 anys de la caiguda del mur, però sobretot pensant en el record d'una ciutat que vaig trepitjar quatre anys enrere.

El somriure d'Estambul

Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Moren cada nit i potser també
s'aixequen amb les seves misèries
i amb les seves mancances.
Hi ha ciutats que viuen en els nostres somnis.
Avui he somiat que em passejava pel vell basar.
La llum del capvespre cau sobre el Màrmara.
Diuen que Estambul sempre somriu,
potser a Orient, potser a Occident
potser a nosaltres mateixos
sense pressa per arribar a enlloc,
immòbils com la Torre de Leandre
voldríem viure una altre vida en un altre lloc,
en un altre espai, a un altre ritme...
Un fort fred et glaça la cara i penses que...
Hi ha ciutats que viuen només
en els nostres somnis.
Hi ha somriures que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha instants que viuen
només en els nostres somnis.
Hi ha cendres que reneixen cada nit
en els nostres somnis.

Algunes notes...

La vida a vegades ens porta per uns camins que no sempre volem passar i per això no sempre és fàcil trobar el temps per dedicar-se a l'art d'escriure.

Ara recordo que just fa any hi va haver el tancament i desaperició del Grup Senar.

En vaig deixar constància en el següent post:

http://naufragiobrer.blogspot.com/2008/12/una-fruita-corcada-grup-senar.html
Allò va ser un cop dur per aquells que hi havíem dipositat les esperances. Afortunadament el darrer any, en els darrers mesos vaig decidir fer petites cosetes per no perdre la il·lusió amb el tema literari. Ahir mateix li comentava a un amic que escriu i pinta, que quan t'agrada alguna cosa sempre hi tornes. I afortunadament, tot i els alts i baixos de la vida i he tornat, de forma tímida...

Enguany he seguit col·laborant amb la publicació de la marató poètica anual de Poesia en acció, col·laboracions amb el Lletraferida (butlletí de l'Ajelc) i amb el fanzine Malalletra, el pròxim, properament dedicat a la natura.

La vida electrònica literària a vegades dóna satisfaccions i he intentat mantenir actualitzats els tres blocs que vaig crear de caràcter cultural (Nàufrag i obrer), literari comarcal (Lletres i paisatges) i el poètic personal (Escrits del fum).

Justament a través d'Escrits del fum, un parell de poemets varen formar part del petit recull "Totes les baranes dels teus dits", fet del qual m'en vaig fer ressò tant en el blog Nàufrag com a Escrits i que va quedar constància en els següents posts:

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/10/tots-els-blocaires-dels-teus-dits.html

http://escritsdelfum.blogspot.com/2009/10/presentacio-del-llibre-totes-les.html

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/10/triple-presentacio-de-llibres.html

http://naufragiobrer.blogspot.com/2009/08/totes-les-baranes-dels-teus-dits.html
http://escritsdelfum.blogspot.com/2009/08/totes-les-baranes-dels-teus-dits.html

http://escritsdelfum.blogspot.com/2009/06/baranes.html

Aquestes són algunes de les petites cosetes literàries que he anat fent al llarg d'aquest any. Comentar la meva col·laboració en un relat col·lectiu que després de moltes dificultats i mesos es va poder penjar el blog d'Històries veïnals. El relat es diu "Ningú mai va saber qui era Lady Tupper" i està escrit amb altres blocaires. Aquí teniu l'enllaç:

http://historiesveinals.blogspot.com/2009/10/hv-67-ningu-ma-va-saber-qui-era-lady.html

També he revisat algún material, bona part del qual, relats i poemes foren penjats a Relatsencatalà i a Joescric. He revisat el material antic i els he agrupat en reculls de relats i poemes...que a partir del 2010 m'agradaria fer l'intent que alguna coseta es pogués publicar.

Vet aquí només algunes de les petites cosetes que ha donat literàriament parlant el 2009.

Les ombres del riu

Les ombres del Riu...

Cada 31 d’Octubre
les ombres tornen al riu
silencioses es mouen
i rellisquen damunt els corrents.
Hi ha qui diu que cada 31 d’Octubre
el riu és més lluent
i just aquell capvespre un fort vent
ens fa estremir la ment.
Les ombres tornen al riu
indiferents al brogit del món
I es banyen i riuen i fan cridòria…
I la seva remor ens arriba per recordar-nos
que no oblidem
que un dia
Nosaltres també serem
Ombres.
Gabriel Boloix

Presentació del llibre Totes les baranes dels teus dits a la Catalònia...

Aquest és un post per comentar que l'humil recull de poemes "Totes les baranes dels teus dits" (editat per Petròpolis) sorgit d'una iniciativa del blog de Jesús M.Tibau, tindrà l'oportunitat de ser presentat a la llibreria Catalònia juntament amb les dues últimes propostes de Jesús M.Tibau: "Una sortida digna" (relats) i "A la barana dels teus dits" (poemes).

Instants

Aquell dia,
en aquella festa,
en aquell moment,
en aquell instant,
varen aclamar els reis de la comitiva
i varen rebre el caliu de les masses.
I vaig buscar el teu rostre i la teva mirada…
I en veure-la vaig somriure
amb ganes d’explicar-te aquells instants de goig inconfessables;
perquè en aquell dia,
en aquella festa,
en aquell moment,
en aquell instant
de masses multitudinàries;
els reis de la festa
no eren ells ni els seus actes,
érem tu, jo i les nostres mirades i paraules retrobades.

Gabriel Boloix

Àrtic

No sents el desglaç de l'àrtic?
Desert blanc convertit en aigua
un gran oceà...
La vella guineu, sàvia i astuta
ja no sap on anar...
No sents l'espatec de les glaceres?
Desert blanc convertit en vergonya
no han sabut entendre
la crida per salvar-te
no era una crida al no res
sinó una crida per salvar-nos
nosaltres mateixos
que poc a poc anem devorant
la nostra gàbia,
i que es van perdent vides,
espècies, ànimes, llars
deserts i oceans.
Gabriel Boloix

El meu paisatge

El meu paisatge
és un instant efímer
és una foto antiga
és un intant de melangia
un naufragi en ple dia
és un inventari de mentides
d’històries compartides
de veritats revelades
que un dia es perdran
en la meva ment.

La llarga nit

No em parlis de la nit dels vençuts

perquè no és la nostra nit.

No em parlis de la nit dels miserables

perquè no és la nostra nit.

No em parlis de la nit dels caiguts

perquè no és la nostra nit.

Durant molt de temps

he begut un glop diari

de desmemòria.

Som fills de la història?

Avui sé que la llarga nit dels vençuts

no era nostra.

Però l'hem portat tant de temps a dins

que ja és quelcom més dels nostres records

i que ha perdurat com una estrany abisme

de generació en generació.

He begut un glop diari

de desmemòria.

Som fills de la història?

Som fills de la intrahistòria.

Som simplement fills de la llarga nit.

Les cendres de setembre

3 Haikús de les cendres de setembre

I

Cremen les cendres de l'estiu.

No sents l'olor de setembre?

El mar ja ha perdut el seu caliu

i hem tornat a les presses de sempre.

II

Recull les cendres

com grams de raïm

Ja no hi ha llavors tendres

només els fruits

que hem perdut pel camí.

III

Verema dels sentits

que mai recollirem

efímer són els somnis

com els estels de Sant Llorenç.

Glops de licor amb gel

Glops de licor amb gel
beus lentament,
d’un licor que a vegades és agre,
a vegades és dolç,
a vegades sembla insípid,
i a vegades massa fort;
i a vegades massa amarg
com un mal tràngol
que es filtra fins el fons del cor.
Glops de licor amb gel
beus ràpidament,
com un estiu
a vegades massa intens,
massa calorós.
En petites dosis és fresc
i també pot ser tempestuós…
Són els glops d’una vida
que a vegades passa massa depressa,
fugaç i efímera
com una tormenta d’agost.
(Agost, 2001)

Totes les baranes dels teus dits...

Entre finals de maig i primera quinzena de juny, en Jesús M.Tibau va fer una crida a tots els blocaires amb esperit poètic perquè escrivissin alguns versos que incloguessin "a la barana dels teus dits", que és justament el títol del llibre de poesia que el mateix Tibau ha publicat amb Aeditors i ha presentat i seguirà presentant durant aquest 2009.
El premi: el llibre de poesia dedicat.
La resposat i la qualitat dels versos fou tal que algú va suggerir que estaria bé agrupar-los i fer-ne un llibre, això sí, que tingués una finalitat benèfica.
Calia buscar una editorial en Jesús M. Tibau va contactar amb en Jaume Llambrich, veterà blocaire (http://www.basar.cat/) i un bon coneixedor del món editorial. El resultat ha estat que gràcies a Petròpolis es podrà descarregar el llibre en pdf i més endavant comprar-lo amb versió paper.
http://editorialpetropolis.blogspot.com/2009/08/invitacio-la-presentacio-en-linia-de.html
A partir d'avui dilluns dia 10 d'agost hi haurà una primera presentació virtual a:
http://petropolis.cat/

Des d'aquí us convidem a que a partir d'aquest vespre entreu a aquesta pàgina i seguiu atentament les novetats que generi aquesta curiosa publicació.
Vet aquí un petit miracle de la catosfera amb la bona cuina del J.M.Tibau, amb l'esperit de les "espècies del basar" d'en Jaume LL. i sobretot amb tota la sinèrgia de més de 50 poetes-blocaires, que es diu aviat!!!

*Amb Escrits del fum un servidor hi va participar amb dos petits poemes que en el seu dia vàreu poder llegir i que ara recordem:
http://escritsdelfum.blogspot.com/2009/06/baranes.html

Rubiks d'estiu

Rubiks d'estiu

Adoro les tardes ensopides de diumenge

El cant dels grills em sembla celestial.

Aturar-se un moment sense presses

Sentir que són nostres els instants.

Fruir d'un silenci de mitjatarda

potser d'una mitjatarda d'estiu...

Les tardes són llargues

i no tenen pressa per amagar-se.

I per un moment no penses en res.

No hi ha present, ni passat ni futur.

Per un moment no has de moure les cares

del cub de rubik, aquell esforç vital

perquè tot encaixi i tot tingui sentit...

I per un moment deixes caure la tarda,

fruïnt del capvespre, sentint els grills,

un refresc que es va diluïnt sense pressa...

Un instant efímer d'una tarda d'estiu de diumenge.

Capvespres de llum i de sorra...

Hi ha capvespres de llum i de sorra

La teva llum m'acompaya de sobte

però també fuig com l'aigua que s'apropa

vora la platja buida i sola.

Ens creiem infinits com els cossos celestes

que observem des de la sorra.

Som efímers com els castells

que s'ensorren.

Som instants d'un món que ens devora.

Però aquest instant

simplement

és el nostre.

Astres i llunes

Astres
Què s'amaga rere dels astres?
Potser s'amaguen dotze signes
que contemplen el nostre ridícul destí
en un món encara més ridícul.
I la bruixa bona els estudia
per dictaminar l'objectiu
de les nostres vides
i ens transmet la seva energia;
mentre tu i jo ens petonegem sense manies
i contemplem meravellats:
el cel, els estels, la nit.
I en aquest escampat,
els nostres cossos ardents oloren
el bosc, l'herba i el pol.len.
I de retorn a ciutat,
només hi ha flors mortes
i la gent només olora ciment barat.
I arriba l'hora del comiat:
els nostres cossos s'adormen
i els dels astres no ho fan mai.

Tots els matins del món...

Tots els matins del món...

ja no sé qui sóc

ja no sabem qui som.

Som només petjades sense retorn.

Tots els matins del món...

Les ones de la mar

contemplades des del finestró

d'una casa on hem cercat

la fràgil melodia d'un món en extinció.

Tots els matins del món...

Escolto el teu mar...

El teu cello va sonant

mentre el sol ens va acaronant.

Però un dia el cel es va enfosquir

i vas decidir no tocar.

La vella rutina del matí

es va trencar en un instant.

Però un dia vas fugir

i em vaig començar a ofegar.

Encara sento la bella melodia cada matí

sento com impregna cada instant.

No entenc com vas fugir

deixant el que m'és t'estimaves vora el mar...

El vell cello és un vaixell abandonat

sembla un veler desballestat.

Potser per això he decidit cremar

el teu vaixell abandonat.

Les seves cendres guardaran

les seves notes matinals.

I m'aixeco de bon matí

i encara et veig allà tocant

és un espectre que em persegueix

i m'acarona de tant en tant.

Tots els matins del món

Tots els matins del mar

cerco el teu món

enmig dels meus somnis

em sento tan petit

recordant el teu món

ofegat enmig de les teves notes

dels meus naufragis

dels nostres morts.

"Tous les matins du monde

Chaque matin, la mer

Je sollicite votre monde

milieu de mes rêves

Je me sens si petite

rappelant votre mondenoyé

dans la moyenne de vos notes

Je épaves

de nos morts."

Postals de l'Índia

Envia'm un haikú de l'Índia...

com un sobre de te
el llegiré síl·laba a síl·laba
m'imaginaré tots els colors
que mai podré viure;
enyoraré el teu somriure.

Somiaré que em mullo
enmig d'un Monsó
on no hi ha hores només dies
s'allarguen sense pressa
enmig del caos
d'una ciutat que es desperta
prendràs el te que em vas prometre
i ens sentírem lluny
i sense presses
m'escriuràs un haikú
on somiaré veure't
entremig del riu
de les nostres promeses.

Pluja minsa de Juny

Pluja minsa de juny
Pluja minsa de juny
com un perfum
que tant cops hem anhelat...
Cal segar el blat?

I tot plegat és un estrany
oasi en l’horitzó
estem més aprop d’un penya-segat
que d’un cel blau
que ens reconforti el jorn.

Pluja minsa de juny
com núvols de fum
efímers en l’horitzó…
No està tot lligat?

I tot plegat és un parany
per fer-nos creure en noves llavors
estem més aprop d’un estimball
que d’un mar blau en l’horitzó.

*Fragments del poema "Pluja minsa de juny" del poemari inèdit "Prats de flors negres (vora el mar)"

Marea Negra

I

He perdut tant de temps cercant el nord,
he perdut tant de temps mirant el mar
he perdut tant de temps cercant el foc
que ara visc entre ombres.
He perdut tant de temps cercant el nord,
he perdut tant de temps volent somiar
he perdut tant de temps cercant l’horitzó
que ara visc perdut entre ombres.
No vàrem ser prínceps de cap mar
com volien els nostres progenitors.
Els seus contes ens ofegaren en un oceà
fosc de penombres
I te n’adones que el temps perdut
són petjades que es menja la sorra
confoses com un horitzó que no té perfum

només té ombres.

II
Vaixells embarrancats enmig d’una marea negra

Dies que passen sense glòria ni pena.
Esquitxat fins el moll de l’òs de tanta misèria.
Només l’anhel de tornar a navegar

com un dia de festa.

Notes perdudes en un ascensor...

Notes perdudes en un ascensor...

Les he perdut aquest matí

mentre corria encara amb el son

enganxat a les orelles.

La vella portera diu que n'ha trobat tres

i la veïna de l'àtic no ho diu però en té una altre...

No és bo córrer de bon matí.

Ara ho recordo. Avui feia aire.

La vella portera diu haver-se deixat el portal obert.

I a l'obrir-se l'ascensor una ràfega ens ha cobert

i les notes de la carpeta s'han convertit en núvols

i me les he quedat mirant

com si mai hagués vist volar boles de cotó fluix

i el portal s'ha omplert de papers.

Tothom s'ha menjat una part del meu cotó fluix.

Vull dir de les notes perdudes en l'ascensor.

Avui de bon matí he pensat que la pluja de papers

potser ha sigut un somni...

I potser no val la pena jugar a ser detectiu.

Hi ha instants a la vida que són com una ràfega de vent

i no saps mai si la pluja de papers són fragments

d'un somni que es va esvair amb la mateixa rapidesa

com ho fan les ràfegues d'aire que són fugaces com el temps.

Àsia Roja

Àsia roja, Àsia blanca.
Mosaic de cultures immens.
No és fàcil descriure
tot el què hi tens:
Un Japó tecnificat,
Una Xina superpoblada
que somriu a Occident
mentre s’oblida
de les matances d’estudiants a ‘Tianan men’;
Un Tibet ocupat;
una Thailàndia de putetes barates;
una Índia on encara hi ha clans i castes;
I més amunt, els Talibans
que imposen la seva llei

amb el Corà a la mà.

*Poema publicat sota el títol d'Oda Asiàtica en el primer recull de la Marató del col·lectiu Poesia en acció. Enguany la Xª edició a l'Ateneu Barcelonès el dissabte 20 de juny.

Baranes

I
Baranes que miren el mar…
Capvespre de núvols i sorra.
Tu, jo i l’infinit…
He tornat a la barana dels teus dits…
I el teu record ha sigut pluja
pels meus sentits.

II
He cercat el teu déu de les petites coses
en cada gest, en cada mirada, en cada hora
que hem estat mirant el mar.
He volgut cercar el teu déu de les petites coses
mentre el temps m’atrapa i se’m passen les hores
i potser no sé valora tantes coses
i potser avui enyoro la calor de les teves paraules…
Potser un silenci. Potser una tarda.
Saps? Avui hi he vingut sol…
He cercat els teus dits en aquella barana.
Una ràfega de vent m’ha retornat tots els sentits
d’aquell capvespre de núvols i sorra,
d’aquells dies de platja i sorra
quan no hi havia hores
i ens amagàvem sota l’ombra d’un arbre gegant.
Una forta onada m’ha retornat tots els sentits
i m’ha retornat a la barana dels teus dits.

*Aquests dos poemes són una col·laboració a una de les últimes crides literàries del blog d'en Jesús M.Tibau.

En Jesús ens convida a escriure una versos que incloguin el títol de seu darrer llibre que és un poemari anomenat "A la barana dels teus dits" publicat per Aeditors. El premi és un exemplar del llibre. La proposta em va semblar tan suggerent que em vaig engrescar a escriure aquest parell de fragments.

+info a...

http://jmtibau.blogspot.com/2009/05/premi-la-barana-dels-teus-dits.html

Fum de port

Fum de port
Escric l’última gota

d’un món creat pel fum.
Potser fum de port.
Vaixells mercants.
Vides agitades
volent creuar l’oceà.
Vides agitades
que potser no tornaran.
Fums d’antigues vides
evaporats per un instant.
Retrats de fotos antigues
aigua i petxines
avui he recordat
quan hi havia quelcom
d’autèntic en aquelles vides
que avui s’ha esfumat.
Ara només hi ha cambres metàl·liques
Som monstres de fàbrica. Robots d’ultramar.

Malalletra Somnis

Aquesta és la portada del Cd Non non que ve com a extra en l'última edició del fanzine Malalletra i són cançons gairebé de bressol cantades per diferents cantautors i grups. Cançons per somiar.

Està dedicat als somnis i és un prodigi de sorpreses. Laia Calvet, la seva responsable amb el suport de múltiples col·laboradors crea un fanzine molt personal. Pura artesania.

És art, és disseny, és imatge, és literatura, és poesia visual, és minimalisme, és una porta per somiar...Malalletra són moltes coses en una. Val la pena. I el trobareu entre altres llibreries a la Laie del CCCB. La meva, és la tercera col·laboració amb aquest fanzine i ho faig amb el poemet en prosa "pètals" que també he penjat en aquest bloc.+info a: http://fanzinemalalletra.blogspot.com/

http://blogs.myspace.com/laiacalvet

http://laiacalvet.blogspot.com/

Gràcies Laia, fas una feina fantàstica!

Escolta en "J"...Un dels col·laboradors d'aquest cd. Música molt suggerent...http://www.myspace.com/altrament

Avui fa un any...

Just avui fa un any em trobava apunt d'anar a la tertúlia - presentació de novetats que l'A.J.E.L.C. havia preparat amb els seus associats i associades.
Aquella tertúlia - trobada la vàrem fer en una de les sales d'actes de l'Ateneu Barcelonès. L'experiència va quedar recollida en un dels primers post que vaig escriure pel blog Nàufrag i Obrer...
http://naufragiobrer.blogspot.com/2008/06/una-presentaci.html
Havia de parlar del petit recull de contes i també de poemes que m'havíem d'editar la gent del Grup Senar i aprofitava la xerrada per parlar de l'autoedició o coedició. Fa dos anys que em vaig topar amb aquesta gent, fa un any que s'haurien hagut d'editar els dos llibres i fa mig any que l'editorial va fer aigües per totes bandes i evidentment els llibres no es van editar. Mig any després de consultes, reunions i molts dubtes amb els afectats, el proper dia 20 de juny farem una nova i última reunió per acabar d'aglutinar en una sola plataforma tots els afectats. Des de llavors he intentat girar full en la meva vida literària i gairebé ho estic aconseguint però us puc dir que encara pateixo les conseqüències del naufragi del grup editorial esmentat.
En el seu dia també me'n vaig fer ressò en algun que altre post del bloc de Nàufrag i Obrer...però sobretot en el següent post:
http://naufragiobrer.blogspot.com/2008/12/una-fruita-corcada-grup-senar.html
Recordo que fa un any hi havia una companya de l'Associació que apart d'haver publicat un conte infantil, ens parlava d'una novel·la i que no sabia quan sortiria publicada. Les casualitats han fet que just avui torni anar a una presentació. Tot oblidant el meu naufragi editorial m'alegro moltíssim que una companya de l'Associació pugui presentar la seva novel·la i ho pugui fer sense problemes, amb la il·lusió d'aquell qui comença.
La novel·la és "Arran de l'Ebre" de Cinta Arasa i el llibre està editat per Aeditors.
Des d'aquí li desitjo molta sort!
Els temps té a vegades curioses casualitats...

Temps de cireres

TEMPS DE CIRERES

Vàrem creure en l'eternitat

sota aquell cirerer formidable...

Vàrem tastar el nèctar madur

d'unes cireres grosses i saludables...

Vàrem jugar a robar-ne unes quantes

mentre corríem com dos gats salvatges...

Ningú ens va veure

i aquell fou el nostre secret impronunciable.

Avui has tornat als vells camps...

Ja no hi ha cirerers ni gats salvatges.

Ja no hi ha garces ni depredadors

o potser els depredadors en són uns altres.

Ara només hi ha ciment, pisos i zones urbanitzables.

El vell secret es va perdre quan van matar aquells arbres.

Les cireres són el fruit d'un temps inesborrable

quan creiem que per sempre més

podríem manllevar-ne els fruits

i sentir-nos herois sota uns arbres salvatges.

Pètals

Pètals
Els somnis són pètals
que guardem en un pot de vidre
d’aquells pots on s’hi guarden llenties o cigrons…
Hi he guardat tants somnis cada nit!
Però amb l’alba el pot es trenca…
I els pètals es confonen amb els bocins de vidre.
Durant el dia intento recompondre’ls…
Ho faig lentament per no deixar-me cap bocí esmicolat
I per no malmetre cada pètal esquinçat pel vidre.
Hi ha dies que he conseguit recompondre el fantàstic pot
I fins i tot he conseguit veure com els pètals ballaven lliures…
Però les imatges es perden ràpidament en la meva ment.
I de bon matí descobreixo que sóc un faquir
trepitjant les restes d’una catifa de somnis esmicolats;
potser esmicolats per sempre més.

*Aquest text s'ha publicat durant aquest mes de maig amb d'altres textos al portal Joescric sota el títol "Dos somnis" i properament es publicarà en el fanzine Malalletra nº20 especial Somnis.

Dreamin' New York

Dreaming New York
Vaig somiar que Martorell era New York
i que els ponts del Llobregat eren els ponts sobre el riu Hudson
i que el Pont del Diable podia ser Brooklyn…
Vaig somiar que Martorell era New York
i que l’Av.Catalunya era la 5ª Avinguda
i que la plaça de les Cultures era la plaça de les Nacions Unides
i la plaça de les Bòviles era Madison Square
i que els fums de la Solvay eren els fums dels luxosos cotxes de Manhattan
i que el Progrès era Broadway on ballavem tu i jo un musical.
Fins i tot vaig somiar que els negres de Can Carreras i la Vila
eren els negres del Bronx o de Harlem
negres vestits de diumenge cantant blues o gospel…
Fins i tot vaig veure que l’edifici més alt del barri de Buenos Aires
podia ser perfectament l’Empire State
i que Torrent de Llops no era un urbanització qualsevol sinó un barri d’intel·lectuals pretesament cultes on Woody Allen gravava el seu nou film.
Per una nit vaig somiar que Martorell era New York…
I al despertar-me vaig preguntar-me: i l’estàtua de la llibertat?
El somni no s’ha tornat a repetir…
I des de llavors em pregunto:
On és l’estàtua de la llibertat de Martorell?

*Aquest text fou publicat aquest passat maig'09 al portal Joescric inclós en la sèrie "Dos somnis".

Prínceps del Polígon

Aquell dia vaig veure els seus rostres mentre sortia d'una malaurada entrevista. El Nowhere no és un desert. El Nowhere no és una platja abandonada i buida. El Nowhere no és una inhòspita carretera recta i llisa dels EE.UU. El Nowhere no és un port esportiu abandonat amb les barques amarrades esperant l'estiu. El Nowhere no és un barri d'oficines buides. No és una ciutat judicial amb funcionaris grisos. Tampoc és un hipermercat als afores de la gran ciutat. Ni un centre comercial de multisales i de multicines.

El Nowhere pot ser l'extraradi. El Nowhere és un polígon enmig d'una carretera secundària.

He vist els seus rostres. Sortia d'una entrevista i he pensat que em podriria entremig d'aquell infern de naus industrials. Llavors els he vist. Fumaven fora de l'oficina. Elles jugant nervioses amb els politons del mòbil i ells mirant l'infinit intentat aturar l'últim instant abans d'entrar en aquella nau.

Cent teleoperadors contestaran devotament les trucades de clients enutjats per una tarifa rància. Dues centes dones de la neteja es distribuïran per deixar tot net aquells palaus industrials. I cinquanta operaris marxaran amb l'últim autobús cap a casa.

Avui els he vist, els prínceps del polígon i he desitjat fugir del seu reialme.

De la voracitat del món...

Escrit publicat per primer cop a Nàufragiobrer el dia 18 -03 -09
Té quelcom que m'atrapa i l'he volgut recuperar per aquest bloc...

Hi ha dies que el món se m'escapa com un salvatge animal.

L'intento atrapar però és més veloç que un huracà enfurismat.

Corro rera seu, fins que caic a terra cansat

i penso amb la quantitat de dies, hores i mesos que he perdut intentant atrapar aquell ritme...

El món ens imposa un ritme. I sovint sento que no l'atrapo.

El meu cap va més lent que qualsevol panell informatiu d'un aeroport,

on sembla que els horaris, sortides, arribades i cancel·lacions s'intercalen sense pausa a un ritme vertiginós.

Hi ha dies que m'acaparen un munt d'idees, somnis, neguits, problemes, records, frustracions, pors i veig com canvien ràpidament les notícies i com els posts dels blogs que vull sovintejar s'actualitzen i encara no he sigut capaç d'escriure'ls-hi un comentari.

Entro al llibre de les cares i veig com la vida dels meus parents, amics, coneguts, ex-companys de feina s'actualitzen d'una forma accelarada i de sobte una amiga es casa i una altre amiga espera un fill...

Vull sortir i vull caminar una estona i fugir per un moment d'aquest món voraç que hi ha dies que no entenc. Vull arribar vora el mar i mirar-me'l.

És hipnòtic. M'atrapa mirar-lo. Els pensaments i records corren caòticament pel meu cap. Penso amb tot allò que he fet, que he viscut i em ve el cap el que em va dir una companya d'un curs, una companya que es deia E, E d'Esperança. Em va explicar que durant molts anys havia vist passar pels seus nassos com la vida de parents i coneguts evolucionava i canviava i ella seguia estancada 8 hores tancada en una botiga sense que li passés res d'especial, sentint-se espectadora de la vida dels altres. Com si la vida fos una pel·lícula i ella no en participés. I llavors E va trobar una oportunitat per canviar i va voler canviar. Fa temps que cerco alguna oportunitat però el temps és tant ràpid que a vegades no sé trobar-la. Com va dir algú...el temps és efímer com les fruites de l'arbre.El temps és tan ràpid com el món voraç que cada dia se'm cruspeix. I només trobo refugi quan passejo pel bosc i quan miro sense pressa el mar.

Somnis de fum

Somiava

atrapar

el fum

mentre

esperava

el seu pare

a la porta de la fàbrica.

Somiava atrapar-lo com un núvol fugisser...

I en aquell núvol hi anaven totes les paraules dels seus somnis.

Vet aquí que un dia va deixar d'esperar el seu pare a la porta de la fàbrica.

Va marxar. Lluny. I aquell núvol el perseguia com un estrany espectre.

Molts anys després va tornar i el seu pare l'esperava en un banc. La seva mirada s'havia perdut.

- Què mires pare?

- No veus el núvol?

- No em veig cap.

- De petit sempre n'havies vist un...

- No, no el consegueixo veure...

- Què carai mires pare?

- El somnis del fum. No sents la vella sirena?

- No, no la sento.

- No sents res, perquè ja no m'escoltes. No temps temps de pensar en res, d'escoltar en res, de creure en res...

- De què carai em parles?

- Dels somnis d'un fum que ja no tornarà.

I vaig marxar. I quan vaig tornar el meu pare i el seu fum ja no hi eren. Aquella xemeneia feia anys que havia deixat d'escopir cendres. Feia anys que havia deixat d'escopir somnis, somnis de fum.

I de sobte vaig veure un núvol. I vaig sentir un esclat dins meu. I va començar a ploure. I vaig sentir que l'aigua va mullar les llàgrimes d'uns somnis que ja no tornarien.